Ahir escoltava un catedràtic d’economia de la UB que parlava de la crisi. Parlava dels ‘especuladors depredadors’, els que posen contra les cordes els governs i en provoquen les destitucions en pressionar contra el deute sobirà. Ell deia que no era una qüestió d’endeutament dels PIGs (Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya), anava més enllà i deia que aquest tsunami financer pot afectar la “mismísima” Alemanya, i que per això correm a posar-hi tallafocs.

El catedràtic em va fer veure la llum, veure-ho tot plegat amb perspectiva, i vaig pensar: “De debò el culpable de la crisi és aquell que va demanar un crèdit, avalat pels seus pares, per comprar una vivenda per viure-hi? De debò hem perdut la cultura de l’esforç? De debò tots som una colla de ganduls malgastadors?”.

Jo crec que no. De ganduls i de malgastadors, segurament, n’hi ha els mateixos que hi havia els anys 80 o a principis de segle, si m’apureu. El problema és que tot s’ha tecnificat massa (em refereixo al mercat financer) i ens han venut productes sense conèixer ben bé què s’hi amagava al darrere. I no, no és culpa del pobre director d’oficina, que tampoc crec que en sabés massa.

On s’és vist que es venguin collites que ni s’han plantat (futurs)? On s’és vist que els préstecs portin clàusules amb què si no pagues et porten a l’esclavatge? On s’és vist que els crèdits portin associada una assegurança (‘swap’) que només és positiva per al subscriptor en una probabilitat d’una entre un milió?

Volen parar la crisi amb retallades? Per què no aturen d’una vegada aquests moviments de capital? Per què no afloren els diners dels paradisos fiscals? (una cinquena part dels diners de l’economia estan allà).

L’immens deute de les famílies, dels bancs i dels països no es corregirà mai de forma natural. Bàsicament, perquè es generen interessos sobre els propis interessos (i no pas baixos, precisament). Això és el nou esclavatge a què tots estem abocats.

No són pas gaires els que fan moure els fils, però bé que han tingut cura de cobrir les esquenes als polítics (els que haurien de prendre decisions valentes), però no als “polítics com a institució col·lectiva”, sinó als “polítics persona física”. Ja ho deia Plató, els que manen no han de tenir res ni poden rebre res, només reconeixement, però d’euros o de propietats, res de res. I és que Plató era molt espavilat.

Tots els que llegiu el blog sou pencaires, de ben segur. Cap de nosaltres som uns inconscients. El nostre defecte és ser ignorants. I som ignorants perquè ens han mentit persones que abans ens crèiem. I els que ens han donat crèdits i els que ens han demanat el vot, els que estan més a prop nostre, també són uns ignorants que obeeixen cegament els qui estan més amunt que ells. Heu vist el “clientelisme” dels militants d’un partit polític o dels empleats de banca envers els seus superiors? A vegades fa riure i tot. I és que és humà no voler perdre la cadira (o el sou), i per això cal dir amén als qui te la poden treure (o te la poden negar).

Recordo una màxima de l’època dels Escipions (els que van vèncer Anníbal en les Guerres Púniques) que deia: Numquam est fidelis cum potente societas (‘Mai és de refiar l’associació amb els poderosos’).

Una darrera reflexió: dóna suport a la teva gent. Als que coneixes, als que t’estimes. És temps de solidaritat, és temps de fer pinya.

Jo sóc del 70. Això no està ni bé ni malament, és una realitat inqüestionable i prou. Ser del 70 té avantatges i algun inconvenient. Dintre dels primers, en destaquen dos sobre la resta: és molt fàcil calcular l’edat que tens només sabent l’any en què estàs (ja se sap que les restes amb un número que acaba en zero són més senzilles que les que el restant acaba en set, per exemple); i la segona, que puc dir que vaig viure amb Franco, però no en vaig patir les malifetes (o no en vaig ser conscient).

D’inconvenients, en destaco dos: el primer, que vaig haver de patir el Mundial del 82 i somiar amb el Naranjito a totes hores (i amb dotze anys n’ets plenament conscient); i la segona, que quan vaig acabar la carrera (al 93) no hi havia feina per a ningú.

Respecte d’aquest darrer punt, hi ha qui pot pensar “mira, com ara!”. Nooo. Ara la crisi és molt pitjor, perquè no t’enganxa sense res, sinó que t’enganxa estant en negatiu. És a dir, hi ha pobres de primera (els que no tenen res) i pobres de segona (que només tenen deutes).

Però passa una cosa que no ha passat mai a la història (a la prehistòria no en tenim dades), que la generació nascuda als 90 tenen una habilitat incrustada a l’ADN que no tenen els seus avantpassats, i aquesta serà clau en el món que encara s’ha de construir.

Efectivament, els joves d’ara han nascut amb Internet. Han après amb la xarxa, s’hi han estimat, hi han comprat i hi han fet amics. Els joves d’ara saben cercar a Internet, entenen els negocis a la xarxa d’una forma natural, es connecten a totes hores i amb qualsevol suport.

Aquests joves tenen un avantatge que jo no vaig tenir. Quan vaig acabar la carrera sabia teoria (la justa) i no tenia pràctica. Tampoc tenia contactes ni una habilitat especial en res. Els “grans” em passaven la mà per la cara en tot.

Ara, els meus estudiants estan com jo estava en gairebé tot, però no en Internet. A ells no els costa res entendre l’AdWords, l’Analytics, l’Alexa... Jo m’hi haig d’esforçar una barbaritat. Ells es baixen música amb l’Spotify i lliguen amb el Meetic. Jo necessito silenci absolut, habitació a les fosques i tres hores de navegació infructuosa per escoltar el Lluís Llach sense pagar.

Els nostres joves ens passaran la mà per la cara i jo me n’alegraré, perquè intel·ligent és qui s’adapta, i jo ho vull ser.

La crisi actual té els seus orígens en una manca d’estalvi de les famílies o, que és el mateix, en un excés de palanquejament en el sector bancari no per consum, sinó per comprar béns arrels que molt sovint tenien naturalesa especulativa.

El Govern, absolutament descapitalitzat per una política social expansiva i poc lligada a la nostra realitat econòmica, ha decidit, de forma increïble, apujar els impostos que graven el consum (l’IVA) i l’estalvi. L’efecte combinat, però, de les dues mesures, que són de sentit contrari, té com a resultat immediat reduir el consum, no dels béns arrels de base especulativa (ja se n’han ocupat els bancs amb la retallada dels préstecs, de frenar-ho), sinó de la compra quotidiana. Resultat de tot això: més diners guardats al banc (això sí, penalitzats) i menys diners a les botigues.

Per acabar-ho d’adobar, es baixen els impostos a les empreses, les que tenen beneficis. Les que tenen pèrdues en surten perjudicades!!! Per què? Doncs molt fàcil: perquè el crèdit fiscal que podien acumular (que és el mal menor quan tens pèrdues) baixarà un 25%.

En resum, una autèntica bajanada.

La paradoxa del cas és que això es fa mentre assumeix la Secretaria d’Estat d’Economia el senyor Campa, insigne economista vinculat a l’IESE que, com saben molt bé, és l’organisme de formació de directius de l’Opus Dei.

Em sembla del tot incomprensible que algú pugui dictar lleis tan salvatges en contra de la població “normal”, la que no és patró de cap insigne institució, la que no té societats patrimonials que viuen de renda, la que treballa cada dia per malviure amb sous erosionats per un Estat voraç (Saben els mil·leuristes que paguen més de 380 euros al mes en concepte de Seguretat Social per accedir a una sanitat on sempre hi ha els mateixos o per pagar una ensenyança pública que esgarrifa?).

I aquests són d’esquerres? Noooo. En Campa en dóna testimoni!!! I és que tothom és d’esquerres fins que té poder o diners.

Algú pot traduir aquest article a un llenguatge entenedor i explicar-ho a la gent que ha tingut la sort de no saber d’economia?

La banca està, a hores d’ara, a l’ull de l’huracà. Li plouen crítiques per totes les bandes. Diuen que no obre l’aixeta del crèdit, que està ofegant les empreses, que els directors d’oficina són simples administratius que ja no decideixen...

La banca es defensa dient que els ha pujat la morositat, que els projectes bons sí que reben diners, però que per a refinançaments de circulant, res de res. Qui té raó? Qui és el dolent de la pel·lícula? Segurament tots dos en tenen i tots dos ho són, els dolents.

Els darrers deu anys han estat extraordinaris. Espanya s’ha situat com a la 8a potència econòmica mundial. Hem avançat ja al Canadà i, si no arriba a ser per la crisi, avancem a França. No és un mal esprint sortint de les cavernes en què el franquisme ens havia ensorrat!

Durant aquests anys, fins i tot ens hem fet amics dels proveïdors i dels clients. Nosaltres, les pimes, explicàvem els nostres projectes al banc i aquest ens deixava diners per fer-los. Cada vegada arriscàvem menys del nostre patrimoni i empràvem més capital aliè. I especulàvem amb els diners dels demés (sobretot en el tema immobiliari). I els empresaris i alguns directius es van comprar cotxes i cases, apartaments a la Cerdanya i fins i tot algun vaixell que amarraven a Palamós o a Platja d’Aro. I els banquers obrien oficines i es repartien primes esgarrifoses que havien aconseguit gairebé sense fer res. I es van idolatrar els Pacos Poceros i d’altres ignorants feristeles. I es van fer obres faraòniques a la Vall Fosca i a Oropesa. I el Govern guanyava eleccions prometent dons a tothom. Que en vàrem ser, de feliços!

Però la boira va ennuvolar el cel i va descarregar una tormenta extraordinària i tothom va córrer cap a casa, a aixoplugar-se. Però vet aquí que no hi havia sostre per a tothom i el de la barca (que encara la devia), el que havia donat la paga i senyal a la Vall Fosca i el paleta espavilat que havia permutat un casal pel 40% de l’obra resultant, van quedar calats fins a les orelles. I van començar a pensar que la culpa era del proveïdor de diners que ja no n’hi donava, no va córrer a rectificar l’espoli que havien fet ells mateixos a les seves pròpies empreses, no. Va aixecar el dit acusador i el va dirigir contra els poderosos bancs que, al seu torn, tenien custòdia dels diners d’aquells que sí havien estalviat. I, és clar, el banc li va dir: “Haver-t’ho pensat abans!”.

Què se n’ha fet de tots aquells guanys de deu anys esplèndids? On són els estalvis que tant preconitzaven els avis? Però també ens podem preguntar: On és el seny de la banca? De què els serveixen tants departaments d’estudis econòmics que no han previst el cataclisme? Potser haurem de tornar als orígens: empresaris a produir i vendre, bancs a l’austeritat i la mesura. I els especuladors? No patiu per ells, els professionals fa temps que van preveure la crisi i tenen els diners sota cobert. Com sempre, s’han ensorrat aquells que creien tenir un equip a primera divisió i tenien jugadors de tercera.

En un moment de contracció de la demanda com el que estem vivint, les empreses han de recol·locar-se en el mercat i, si cal, reinventar-se per poder continuar endavant.

En aquest procés jugarà un paper fonamental l’equip de persones que integren l’organització. La seva flexibilitat, adaptabilitat i obertura de mires per oblidar antics patrons de conducta i llençar-se a explorar nous terrenys serà important per a la gestió del canvi intern.

La resistència al canvi vindrà motivada, bàsicament, per la rigidesa en les estructures mentals de la gent, més que no pas per la no disponibilitat de tècnics qualificats. És temps de creativitat i de lideratge.

Les organitzacions hauran d’assumir quatre tasques fonamentals:

a) Generar talent dins la pròpia organització i despertar potencialitats adormides dels propis col·laboradors.

b) Atreure nou talent que complementi l’equip actual i que restitueixi les pèrdues del personal que no ha sabut adaptar-se al canvi.

c) Retenir el talent fent que aquells individus vàlids no se’n vagin perquè es consideren infrautilitzats.

d) Gestionar el talent, és a dir, fer que la informació flueixi adequadament entre els membres d’una mateixa organització i provoqui les sinergies necessàries perquè el producte de l’esforç col·lectiu sigui superior a la suma dels esforços individuals.

En aquest procés de canvi, calen “dinamitzadors externs” que ajudin, amb una òptica més objectiva i menys “contaminada” pel dia a dia i l’històric de les empreses, a dur a terme les tasques esmentades.