Fa temps que reflexiono sobre la crisi, i he arribat a la conclusió que aquest desastre no és culpa dels bancs, ni de la punxada al mercat immobiliari, ni de la globalització... Aquestes coses són conseqüències, per bé que de vegades es disfressen de causes. I ho fan per un motiu: perquè les persones les volem veure com a causes, perquè aleshores tenen un culpable o un col·lectiu de culpables molt identificat (els banquers, els especuladors, el govern...).

Ens agrada assignar una cara a les nostres desgràcies! Doncs crec que no hi ha cap cara darrere la crisi, o totes, segons com es miri.

Anem a veure-ho des de l’òptica d’oferents i demandants.

Com són els demandants de productes i serveis, ara? Són exigents, volen coses noves, volen poder comprar barat, ho volen tot i en qualsevol moment.

Com es comporten els mateixos demandants quan juguen el rol d’oferent? (és a dir, quan van a treballar per guanyar un sou per comprar coses) Doncs són poc flexibles, no volen treballar fora d’hores o els caps de setmana, volen cobrar més diners...

Aleshores, com es menja, això? El mateix que vol no dóna.

Per tant, tenim un problema greu. La corba d’oferta i la de demanda no es troben. Aleshores, què és més probable que es mogui? Doncs l’oferta, perquè és poc probable que la demanda minori les seves exigències.

Així doncs, què cal fer? Probablement aprendre a treballar fent coses que no havies fet abans, en horaris que ni t’imaginaves i assumint riscos que mai t’havies plantejat.

En Leopoldo Abadía, sorprenent escriptor mediàtic, ha titulat el seu darrer llibre ‘La hora de los sensatos’. El títol és, probablement, el més innovador de tot. A les pàgines interiors ens trobem els consells dels avis, els de sempre: si no ho pots pagar, no ho compris; utilitza la targeta de dèbit i no la de crèdit; viu per sota de les teves possibilitats...

Comparteixo plenament els pensaments d’en Abadia, però penso que a la vida no tot és administrar recursos escassos. També hi ha d’haver passió, rauxa, energia, risc, atreviment... Els grans canvis en la humanitat procedeixen de missions impossibles endegades per bojos inconscients i agosarats.

Hi ha qui diu que està tot inventat, i jo penso: falten tantes coses, tants serveis, que malgrat que s’hi posessin els 6.000 milions d’habitants del planeta a tirar-los endavant, encara ens faltarien mans!

Segur que tots heu tingut idees que, sense passar-les pel tamís del pragmatisme i la viabilitat, semblen idees extraordinàries. Doncs bé, jo vull compartir amb vosaltres algunes de les idees (eixelebrades o no) que es podrien tirar endavant. Si us faig pensar una mica o us faig somriure una vegada, em dono per satisfet:

Productes

1) Bombeta per fer “les fosques”. Enginy que aconsegueix absorbir la llum d’una sala o d’un espai obert per poder fer la migdiada a fora el pati sense haver de posar-te un “tapaulls”.

2) Banyera amb porta. Enginy patentat per un servidor, que serveix perquè els avis no hagin de traspassar l’altíssima barrera de la banyera de casa o l’hotel (amb risc de trencar-se coll i barres), però que a la vegada permet emplenar-la d’aigua i entregar-se a un relaxant i insostenible, ecològicament parlant, bany d’escuma.

3) Telecadira per la ciutat. Sistema mitjançant el qual la gent es desplaça per la ciutat, o fins i tot entre poblacions, on la relació entre el pes del transport i el pes del transportat és la més petita dels mitjans mecànics. La més alta la té l’avió, que pesa una burrada. És un sistema de superfície, fàcil d’instal·lar i que s’ha provat en les condicions més adverses de temperatura i desnivell. Per cert, el sostre del telecadira podria portar plaques fotovoltaiques (per compensar la insostenibilitat del bany d’escuma esmentat abans).

Serveis

4) Taxi compartit: existeix als EUA i a Rússia; al nostre país, que som tan senyors, volem anar sols a dins la cabina, escoltant Onda Cero a Madrid i Catalunya Ràdio a Barcelona.

5) BusVolant: no, no es tracta d’un autobús amb ales. Es tractaria d’una furgoneta lleugera de 6/8 places que fa un recorregut per la ciutat, i de la qual els passatgers poden baixar quan vulguin (previ avís al conductor, és clar) i pujar a qualsevol part del recorregut.

6) L’embossador del súper. Dissabte tarda, un carro de la compra ple, una cua de mil dimonis darrere teu, una caixera rapidíssima que expel·leix productes des de l’escàner. Un pare atabalat, amb un nen tibant dels seus pantalons, atabalat també (fa una hora que passeja entremig de productes que no li interessen en absolut). Tu vols ser ecològic (per compensar el bany d’escuma relaxant del matí) i vols posar-ho en caixes de cartró o en el teu altre carro (el d’ús privatiu, el de compra). Tot aquest neguit per a què? Quant pagaries perquè algú fes tot això i tu poguessis fer un cafè i un gelat?

Un altre dia més...

La publicitat és, sovint, un reflex dels valors de la societat. De fet, la màxima de la publicitat és despertar l’interès de la seva audiència comunicant un missatge proper amb què, per tant, el receptor se senti identificat.

Aquest mes de gener podem veure per TV3 dues campanyes de publicitat que busquen connectar amb l’audiència de manera ben diferent.

Per una banda, la campanya d’Orange (telefonia mòbil), en la qual una noia passeja per diferents escenaris a mesura que representa que avança l’hora del dia. La major part del temps sembla que està en una oficina, d’on surt a les 6 pm. A partir d’aquest moment, el món se li obre davant els ulls. Apareixen els seus amics (que ja l’esperaven) i comença la gresca. L’anunci acaba dient que les coses importants passen a partir de les 6 de la tarda, que és quan hom plega de treballar. Les hores anteriors són tedioses, avorrides i molt grises.

L’altre anunci contraposat és el de Damm, que explica que l’any 2009 un equip de futbol va meravellar el món, i que tothom es preguntava quina era la clau del seu èxit. Després, desfilen davant nostre fusters, mecànics, dissenyadors... que, bo i citant personatges il·lustres catalans, ens diuen que la clau de l’èxit és la humilitat, el treball, el gust pel que hom fa, per la feina ben feta, en definitiva.

Quina diferència! Orange diu que la vida a la feina és per oblidar-la, que no és vida. Que tot comença a partir de les 6 de la tarda (pels que ja esperen a la porta, una mica abans). Damm diu que la vida comença ben d’hora al matí, que cal gaudir de la feina, perquè només fent-ho aquesta surt bé.

En definitiva, que els clients d’Orange viuen unes 6 hores al dia (comptant que se’n van a dormir a les 12) i els de Damm en viuen 15 (començant a les 9 a treballar i anant a dormir a les 12, com els altres). Així, uns viuen més del doble que els altres!

Damm ens ha tornat a sorprendre amb publicitat orientada al mercat local, que sí que es commou davant aquest tipus d’anunci (i més si surt el Barça), i Orange ens ha reiterat el seu compromís amb la feina. Vet aquí per què el servei d’atenció al client és tan dolent: perquè els seus treballadors estan esperant a les 6 pm per anar-se’n de gresca, i la nostra trucada és per a ells tediosa, avorrida i grisa.

A la vostra salut!

Amb aquest títol comença l’edició catalana de la prestigiosa revista The Economist, que l’editorial El Temps tradueix anualment. La revista apropa al lector les opinions d’experts d’arreu del món sobre com serà l’any que acabem de començar.

M’agradaria emprar aquest article per fer un brevíssim repàs a algunes de les prediccions (normalment encertades) que fa, per intentar ajustar-les a la nostra realitat.

L’any que comença serà l’any de les fusions bancàries (o de les caixes). En nom de l’eficiència, moltes petites entitats s’uniran per fer-ne unes altres de més fortes, i se suposa que més competitives. Mal any triat, aquest. Si a les restriccions del crèdit provocades per aquest excés d’ambició de les entitats li sumem el desgavell organitzatiu que suposa una fusió, molt ben parades no en sortiran les empreses que necessiten, una vegada per totes, que s’obri l’aixeta del crèdit.

Les fusions bancàries també provocaran un aflorament insospitat de localitzacions comercials pels tancaments (previsibles) d’oficines i, com no, una quantitat ingent de personal que no sabran on ubicar. Hi ha qui pensa que els nous tamanys de les entitats no provocaran eficiència, sinó al contrari. De fet, encara està per veure si com més tamany, millor gestió. I si no, que els ho preguntin als directius de General Motors, com s’ho fan per corregir el rumb d’un transatlàntic que arriba al port de Llafranc a 35 nusos!

Un altre tema que guanyarà interès, sembla, serà la immigració. Tota aquella colla de nouvinguts de baixa qualificació que s’ocupaven en la construcció vagarejaran pels carrers, buscant-se, com bonament puguin, la vida. I no els serà gens fàcil: ni coneixen la llengua, ni estan adaptats a la nostra societat del coneixement ni tenen contactes que els puguin donar un cop de mà. Es gestionarà el conflicte com sempre s’ha fet: improvisant. Naixeran o renaixeran les actituds xenòfobes, que només faran que encrespar els col·lectius discriminats, els quals pagaran amb la mateixa moneda. Alguns (pocs) tornaran; d’altres, malviuran i sembraran el desconcert.

Però apareixeran també els 'homeless' locals. Gent que no s’havia preparat ni conceptualment ni actitudinalment per fer front a la nova situació de desocupació. I això sí que impactarà a la població. La por de ser com un d’ells planarà sobre els caps de molts ocupats a precari.

No tot seran males notícies. Hi haurà sectors que funcionaran d’allò més bé: alimentació, ferroviari, farmacèutic i immobiliari. Potser el que més sobta és aquest darrer, oi? Doncs resulta que ara creixen com bolets les oportunitats de compra a preus baixos, que ràpidament es posaran a lloguer amb rendiments de vegades del 8% (quasi cinc vegades l’euríbor). L’especulació no s’ha eradicat, al contrari, en temps de crisi és més viva que mai!

En l’aspecte social, augmentarà la separació pares-fills gràcies (o per culpa) de les tan temudes noves tecnologies. Abans, en prohibir-li al nen que sortís de casa n’hi havia prou per condemnar-lo a la més absoluta de les soledats, reclòs a la seva habitació amb el cap posat enmig dels llibres (per bé que tampoc els llegia). Ara, el nen pot fer el mateix que feia abans al carrer còmodament assegut davant del seu ordinador, fent anar el Messenger, connectant-se al Facebook o esperant el nou web 2.0 que sortirà demà. Qui vol passar fred al carrer?

A vegades penso: quina sort que m’hagi tocat viure uns temps tan moguts. Perquè, com deia aquell de la pel·lícula: “Es mou? Doncs és viu!”.

El business angel es defineix com aquell inversor individual que agafa participacions minoritàries d’una empresa amb l’ànim d’ajudar a crear valor i l’esperança de fer-ne plusvàlua a la sortida. Les inversions volten els 200.000 euros (més menys que més).

És una fórmula que idealment està molt bé: un inversor assenyat, amb un cert recorregut financer i alguns contactes interessants, se suma a un emprenedor que ha tingut una idea o projecte de negoci brillant. Junts fan camí, valoritzen l’empresa i la preparen o bé per noves rondes de capital o bé per vendre-la.

Si la simbiosi és hipotèticament meravellosa, per què se’n fan tan poques?

Anem a veure la pràctica: una persona que té o ha fet diners es planteja la possibilitat d’obrir-se a nous i emocionants camps, s’autoproclama business angel i comença a rebre projectes molt dispars. Les primeres reunions amb els emprenedors ràpidament el desinflen: no entén un borrall del que li expliquen i els business plans estan mal fets.

L’emprenedor també es decep ràpidament: tant bona que és la seva idea i els papers que demana aquest inversor per posar-hi “quatre duros”! Dues, tres entrevistes, màxim i... nuviatge trencat. Tornem-hi...

Quan l’inversor ja ha vist cinc projectes es pren un temps de descans. Cap de les inversions que ha vist justifica que s’hi jugui aquella quantitat de diners. Cada entrevista que fa, cada pla que estudia és cost i, per tant, més rendibilitat exigida al que hauria de ser el projecte “final”. I és que qui té 150.000 euros per posar en el projecte d’un altre i arriscar-se a perdre’ls és una persona que en guanya forces i, conseqüentment, el seu temps és valuosíssim.

Dins d’aquest sector hi ha els tafaners, els dubitatius i els inversors de veritat. Els primers, els tafaners, no tenen ni els 150.000 i, si els tinguessin, segur que no els posarien a mans dels altres. Els dubitatius en tenen molts, però els fa molta por perdre’ls. Miren centenars de projectes i, al final, no fan res. Finalment hi els inversors “de debò”. Es mouen per intuïció, per feeling amb els emprenedors. Són ràpids invertint perquè no revisen tanta paperassa. Són amants del risc i accepten que perdre diners forma part de la seva feina.

Si volem ser business angels, hem d’aprendre a perdre. Si volem ser emprenedors, hem d’aprendre a encisar.

La crisi actual té els seus orígens en una manca d’estalvi de les famílies o, que és el mateix, en un excés de palanquejament en el sector bancari no per consum, sinó per comprar béns arrels que molt sovint tenien naturalesa especulativa.

El Govern, absolutament descapitalitzat per una política social expansiva i poc lligada a la nostra realitat econòmica, ha decidit, de forma increïble, apujar els impostos que graven el consum (l’IVA) i l’estalvi. L’efecte combinat, però, de les dues mesures, que són de sentit contrari, té com a resultat immediat reduir el consum, no dels béns arrels de base especulativa (ja se n’han ocupat els bancs amb la retallada dels préstecs, de frenar-ho), sinó de la compra quotidiana. Resultat de tot això: més diners guardats al banc (això sí, penalitzats) i menys diners a les botigues.

Per acabar-ho d’adobar, es baixen els impostos a les empreses, les que tenen beneficis. Les que tenen pèrdues en surten perjudicades!!! Per què? Doncs molt fàcil: perquè el crèdit fiscal que podien acumular (que és el mal menor quan tens pèrdues) baixarà un 25%.

En resum, una autèntica bajanada.

La paradoxa del cas és que això es fa mentre assumeix la Secretaria d’Estat d’Economia el senyor Campa, insigne economista vinculat a l’IESE que, com saben molt bé, és l’organisme de formació de directius de l’Opus Dei.

Em sembla del tot incomprensible que algú pugui dictar lleis tan salvatges en contra de la població “normal”, la que no és patró de cap insigne institució, la que no té societats patrimonials que viuen de renda, la que treballa cada dia per malviure amb sous erosionats per un Estat voraç (Saben els mil·leuristes que paguen més de 380 euros al mes en concepte de Seguretat Social per accedir a una sanitat on sempre hi ha els mateixos o per pagar una ensenyança pública que esgarrifa?).

I aquests són d’esquerres? Noooo. En Campa en dóna testimoni!!! I és que tothom és d’esquerres fins que té poder o diners.

Algú pot traduir aquest article a un llenguatge entenedor i explicar-ho a la gent que ha tingut la sort de no saber d’economia?

La banca està, a hores d’ara, a l’ull de l’huracà. Li plouen crítiques per totes les bandes. Diuen que no obre l’aixeta del crèdit, que està ofegant les empreses, que els directors d’oficina són simples administratius que ja no decideixen...

La banca es defensa dient que els ha pujat la morositat, que els projectes bons sí que reben diners, però que per a refinançaments de circulant, res de res. Qui té raó? Qui és el dolent de la pel·lícula? Segurament tots dos en tenen i tots dos ho són, els dolents.

Els darrers deu anys han estat extraordinaris. Espanya s’ha situat com a la 8a potència econòmica mundial. Hem avançat ja al Canadà i, si no arriba a ser per la crisi, avancem a França. No és un mal esprint sortint de les cavernes en què el franquisme ens havia ensorrat!

Durant aquests anys, fins i tot ens hem fet amics dels proveïdors i dels clients. Nosaltres, les pimes, explicàvem els nostres projectes al banc i aquest ens deixava diners per fer-los. Cada vegada arriscàvem menys del nostre patrimoni i empràvem més capital aliè. I especulàvem amb els diners dels demés (sobretot en el tema immobiliari). I els empresaris i alguns directius es van comprar cotxes i cases, apartaments a la Cerdanya i fins i tot algun vaixell que amarraven a Palamós o a Platja d’Aro. I els banquers obrien oficines i es repartien primes esgarrifoses que havien aconseguit gairebé sense fer res. I es van idolatrar els Pacos Poceros i d’altres ignorants feristeles. I es van fer obres faraòniques a la Vall Fosca i a Oropesa. I el Govern guanyava eleccions prometent dons a tothom. Que en vàrem ser, de feliços!

Però la boira va ennuvolar el cel i va descarregar una tormenta extraordinària i tothom va córrer cap a casa, a aixoplugar-se. Però vet aquí que no hi havia sostre per a tothom i el de la barca (que encara la devia), el que havia donat la paga i senyal a la Vall Fosca i el paleta espavilat que havia permutat un casal pel 40% de l’obra resultant, van quedar calats fins a les orelles. I van començar a pensar que la culpa era del proveïdor de diners que ja no n’hi donava, no va córrer a rectificar l’espoli que havien fet ells mateixos a les seves pròpies empreses, no. Va aixecar el dit acusador i el va dirigir contra els poderosos bancs que, al seu torn, tenien custòdia dels diners d’aquells que sí havien estalviat. I, és clar, el banc li va dir: “Haver-t’ho pensat abans!”.

Què se n’ha fet de tots aquells guanys de deu anys esplèndids? On són els estalvis que tant preconitzaven els avis? Però també ens podem preguntar: On és el seny de la banca? De què els serveixen tants departaments d’estudis econòmics que no han previst el cataclisme? Potser haurem de tornar als orígens: empresaris a produir i vendre, bancs a l’austeritat i la mesura. I els especuladors? No patiu per ells, els professionals fa temps que van preveure la crisi i tenen els diners sota cobert. Com sempre, s’han ensorrat aquells que creien tenir un equip a primera divisió i tenien jugadors de tercera.

(O què hi tenen a veure els mestres i els brokers.)

El nombre d’opositors a places públiques està augmentant d’una forma considerable. Són milers els que estant tancats a casa seva estudiant pàgines i pàgines d’història, de pedagogia, de matemàtiques... per presentar-se als exàmens per ser professor a l’escola pública (o per ser mosso d’esquadra, per al cas és el mateix).

Seran hores d’estudi, de sacrifici, de cafè i de son. Seran hores en què la família no existirà, seran dies de sopar un entrepà a casa, setmanes sense cinema i mesos sense classe a l’acadèmia.

Però hi haurà un dia, un dia gloriós, en què l’opositor coneixerà la nota del seu examen. Hi haurà un dia en què podrà llegir el seu nom enmig de l’enorme llista de digníssims funcionaris públics. I ja està... ja es pot relaxar. Ja pot demanar una hipoteca, comprometre’s per vacances, cremar els llibres a la foguera de Sant Joan.

Aquí té el premi a mesos d’esforç: la feina de per vida i el sou assegurat. És l’encarnació de la “pilotada” (o “pelotazo”). Esprint curt, habilitat en el darrer tram de cursa i... a gaudir i a viure de renda. És com l’especulador de borsa, amb la diferència que aquest fa diverses operacions “pilotada” a la seva vida i l’opositor només en fa una.

El concepte és el mateix: un bon esforç, un cop de cintura i... els daus estan tirats.

Com a mínim, l’especulador juga més partides i arrisca més (clar que també guanyarà o perdrà més diners). Vet aquí que ni d’esquerres ni de dretes, ni funcionaris ni especuladors, tots amb la mateixa pasta però amb diferent tall...

75 mails rebuts en un dia, 15 SMS, 10 trucades rebudes i 15 d’emeses, 2 reunions de curta durada, 2 cafès (un al matí i l’altre per la tarda), 1 reunió fora del despatx... Això podria ser una jornada laboral normal d’un directiu mig. Més de deu hores de dedicació a la tediosa feina, a la qual caldria sumar els viatges d’aquells que no paren quiets i que han convertit l’aeroport en casa seva.

De tot aquest temps, el que dediquem a pensar i a reflexionar sobre la pròpia organització del treball s’enduu menys d’un 5%.

Ara ens omplim la boca amb el concepte d’incrementar la productivitat. Resulta que allò que fem consumeix massa recursos de l’output general, i la reacció de molts davant la crisi ha estat, senzillament, treballar més hores: augmentar a 80 el nombre de mails rebuts, a 40 les trucades...

I la productivitat segueix baixant...

I què ens pensàvem, que sense variar el sistema de treball variaríem els resultats? Cal que ens hi posem seriosament amb això de mirar d’augmentar la productivitat, perquè si no ens convertirem en els esclaus del s. XXI.

Les preguntes són: Cal fer aquesta tasca? Si és que sí, la segona pregunta és: La pot fer algú altre? La pregunta següent: Es pot fer més de pressa o amb menys recursos? I la darrera: Després de fer tot això, hem estat més productius?

Ara m’agradaria anar més enllà... Això que he exposat és massa evident. Aleshores, per què no es fa? Per què la gent segueix entrampada en el dia a dia?

Tres possibles línies d’explicació:

• a. Per rutina. Sempre ho has fet així, i els del teu voltant també ho han fet igual.
• b. Perquè la jornada no és flexible, i els dies que estàs o et sents resolutiu treballes les mateixes hores que els dies que estàs a la lluna de València.
• c. Per l’acudit... Acudit? Quin acudit? Resulta que es veu un dibuix amb dues persones en una oficina, reclinades en còmodes sofàs “d’alta direcció”. Per la finestra es veu la lluna i el rellotge marca les 9 del vespre. Un li diu a l’altre: “Són les 9, me’n vaig cap a casa, que els nens ja estaran sopats i banyats.”. L’altre li contesta: “M’esperaré fins a dos quarts de deu, que així el gos també estarà passejat.”.

Llegeixo amb incredulitat un article de El Periódico, del 26 d’abril, d’un tal Luís de Sebastián, que quasi bé criminalitza els empresaris pels acomiadaments.

Els recomana, gairebé exigeix, que deixin de reclamar l’acomiadament lliure i que assumeixin la seva responsabilitat. Ho fa tot advertint-los que si acomiada gent deixaran de tenir consumidors per als seus productes i, aleshores, la seva crisi s’accentuarà.

L’article tindria molt de sentit si s’acomplissin alguns d’aquests preceptes:

a. La funció d’empresari és assignada per la divina intervenció i, per tant, cal acomplir amb el deure que l’Altíssim ha assignat.

b. L’empresariat està integrat per una colla d’extraterrestres amb poder sobre les institucions públiques. Tothom sap com s’escolta el Govern de la Generalitat els autònoms, per posar-hi un exemple.

c. Els 4.000.000 d’aturats procedeixen de la mateixa empresa, i és a mans d’una sola persona la possibilitat de readmetre’ls per no perdre consumidors.

Així doncs, deixem de demanar al llauner que sigui responsable i no acomiadi el seu ajudant perquè no té feina, bo i dient-li que, si l’acomiada, aquest ajudant no tindrà diners per anar a comprar!

Per què cal regular l’acomiadament i flexibilitzar-lo? Davant d’una baixada de demanda significativa com la que tenim a hores d’ara, caldria poder ajuntar els costos d’una forma ràpida a les noves vendes. Si no, podríem llastrar innecessàriament l’empresa i fer que caiguin altres llocs de treball.

I per què no ha de ser absolutament lliure? L’acomiadament lliure no seria una eina adequada per a la competitivitat, perquè fomentaria la presa de decisions excessivament impulsives i a voltes injustes, i assignaria un poder excessiu als caps. Seria com una mena de dictadura on un de sol pot decidir, sense cap mena d’efecte advers, sobre el destí de les persones, i això no és una bona idea. La societat feudal, que mantenia una relació d’aquesta mena, fou de llarg el període més fosc i de menys prosperitat de la nostra història.

Un altre aspecte que em preocupa de l’actual model és que les indemnitzacions elevades, combinades amb les prestacions d’atur, promouen comportaments estratègics i especulatius per part d’alguns treballadors que poca cosa tenen a veure amb la màxima de treballar per viure.

Hi ha col·lectius de més difícil inserció: majors de 45 anys, sense formació... aquestes persones sí que estaria bé que rebessin indemnitzacions que els permetessin cercar feina sense angoixes. Però un xicot llicenciat de 30 anys hauria de trobar feina ràpid, i no tenir la temptació de prendre-s’ho amb calma com si fos un marquès.

Per acabar, una darrera reflexió sobre la base de càlcul de l’actual acomiadament: per què es cobra en funció dels anys treballats? No s’ha percebut un sou pactat lliurement entre les parts per la feina desenvolupada? Doncs, que hi té a veure ara que te’n vas o et fan fora?

El sistema no hauria de reflectir el passat (com fa l’exèrcit), si no el futur. És a dir, fixar-se en el temps que aquesta persona trigarà a trobar feina i ajudar-la en aquest temps. Això és l’estat del benestar!