75 mails rebuts en un dia, 15 SMS, 10 trucades rebudes i 15 d’emeses, 2 reunions de curta durada, 2 cafès (un al matí i l’altre per la tarda), 1 reunió fora del despatx... Això podria ser una jornada laboral normal d’un directiu mig. Més de deu hores de dedicació a la tediosa feina, a la qual caldria sumar els viatges d’aquells que no paren quiets i que han convertit l’aeroport en casa seva.

De tot aquest temps, el que dediquem a pensar i a reflexionar sobre la pròpia organització del treball s’enduu menys d’un 5%.

Ara ens omplim la boca amb el concepte d’incrementar la productivitat. Resulta que allò que fem consumeix massa recursos de l’output general, i la reacció de molts davant la crisi ha estat, senzillament, treballar més hores: augmentar a 80 el nombre de mails rebuts, a 40 les trucades...

I la productivitat segueix baixant...

I què ens pensàvem, que sense variar el sistema de treball variaríem els resultats? Cal que ens hi posem seriosament amb això de mirar d’augmentar la productivitat, perquè si no ens convertirem en els esclaus del s. XXI.

Les preguntes són: Cal fer aquesta tasca? Si és que sí, la segona pregunta és: La pot fer algú altre? La pregunta següent: Es pot fer més de pressa o amb menys recursos? I la darrera: Després de fer tot això, hem estat més productius?

Ara m’agradaria anar més enllà... Això que he exposat és massa evident. Aleshores, per què no es fa? Per què la gent segueix entrampada en el dia a dia?

Tres possibles línies d’explicació:

• a. Per rutina. Sempre ho has fet així, i els del teu voltant també ho han fet igual.
• b. Perquè la jornada no és flexible, i els dies que estàs o et sents resolutiu treballes les mateixes hores que els dies que estàs a la lluna de València.
• c. Per l’acudit... Acudit? Quin acudit? Resulta que es veu un dibuix amb dues persones en una oficina, reclinades en còmodes sofàs “d’alta direcció”. Per la finestra es veu la lluna i el rellotge marca les 9 del vespre. Un li diu a l’altre: “Són les 9, me’n vaig cap a casa, que els nens ja estaran sopats i banyats.”. L’altre li contesta: “M’esperaré fins a dos quarts de deu, que així el gos també estarà passejat.”.

Aquest article ha estat publicat originàriament a la web d'Expansión y Empleo. Podeu consultar l'article original.

Fernando va arribar tard a casa. Eren més de les deu quan va obrir la porta del seu àtic a la zona alta de Barcelona. La seva dona l’estava esperant al saló. Els seus fills s’havien caigut de son i dormien plàcidament a les seves habitacions. Adela aquesta vegada ni tan sols va arrufar les celles. Era l’enèsima vegada que el seu marit li havia dit que arribaria d’hora a casa i l’enèsima també que no havia complert la seva promesa.

Fernando era un alt directiu d’una multinacional. Sobradament preparat i molt ambiciós, havia perseguit el seu somni d’arribar a dalt de tot per tots els racons del planeta on la seva empresa tenia subsidiàries.

En aquests moments, Fernando s’enfrontava a un nou repte: reorganitzar el sistema d’informació de la companyia. On d’altres havien fracassat, ell tindria èxit.

Era un home hàbil en la gestió de conflictes i sabia que havia de trencar el glaç amb Adela per controlar des de l’inici la situació, així que es va asseure al sofà amb cara de preocupació i li va dir a la seva dona –Quin dia que porto! El canvi del sistema informàtic de l’empresa dóna més problemes dels previstos. Hi hem dedicat hores i hores, i sembla que veiem la llum al final del túnel… Quan superem això, governar la fàbrica serà bufar i fer ampolles–.

Aquesta vegada, no va emprar l’expressió “estic en un in pass”. Potser perquè ja la va emprar en el canvi d’emplaçament de la fàbrica, un any enrere, o quan van canviar el sistema d’incentius, fa dos, o més recentment, quan se’n va anar el seu segon de bord i van haver d’incorporar, no sense dificultats, un professional de la competència.

Fernando ha tingut mala sort: tota la vida ha estat en un in pass. Esperant el següent esdeveniment “salvador” que estabilitzés la seva jornada laboral i la seva vida sentimental.

Adela aixeca la mirada cap a aquest desconegut amb el que ha passat els últims vint anys: l’in pass d’ell ha estat l’stand by d’ella.

Ara arriben les vacances i, probablement, Fernando haurà de treballar uns dies que no havien previst. Sembla que el contracte amb la companyia americana ha d’estar enllestit a mitjans d’agost. Si ho aconsegueixen, l’empresa podrà afrontar amb comoditat els propers anys i Fernando arribarà a les set a casa. El seu autoengany ha rebut una nova moratòria.

Tinc un amic que està patint. Tinc un amic que fa més de deu anys que treballa a la mateixa empresa. Ara, l’empresa no va bé i podria ser que acabés tancant. El meu amic té dona i tres fills, i un coixí que li permetria aguantar uns mesos sense ingressos.

El cas és que em va venir a demanar consell. Només en passar per la porta vaig saber que, més que consell, venia a buscar suport. Ell ho va plantejar com que no sabia què fer: si esperar esdeveniments o bé iniciar la recerca activa de feina immediatament.

Davant de disjuntives com aquesta, jo ho tinc molt clar: intento prendre les regnes de la meva vida i surto al mercat a buscar-me la feina. El Juli, que així es diu el meu amic, té una llosa al damunt que li impedeix obrar amb llibertat: si plega, renuncia a la suculenta indemnització que la Llei estableix per a acomiadaments improcedents. És clar que si es queda i l’empresa tanca, vés a buscar la teva indemnització!

També pot ser que l’empresa presenti un ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) i li baixin la indemnització a la meitat, per exemple.

El cas és que el Juli està patint, i no mou fitxa gràcies o per culpa d’una Llei que es va fer per afavorir els treballadors, la de la indemnització! Curiosa paradoxa aquesta que obliga a alguns a actuar contra les lleis de la natura que dicten que, si s’ensumen maldades, ràpid has de buscar refugi.

El Juli està paralitzat, a hores d’ara. Tant de bo tot s’arregli sol!

Divendres, 10 del matí. L’administrativa de vendes demana al seu cap un minut. Ell respon «És greu?». Ella respon amb la terrorífica frase «És personal». A les 10 hores i 2 minuts (un més del previst) és ja oficial: Alícia, l’administrativa de vendes, acaba de dir que se’n va. És irreversible, no hi ha volta enrere...

Quantes vegades hem viscut aquesta situació? Quantes vegades, els que tenim gent al nostre càrrec, hem pensat coses com «Com no me n’he adonat?, Com ho podria haver evitat?», o el simple i llastimós «Per què se’n va?».

El directiu experimenta una sensació de frustració, de pèrdua. L’envaeixen els dubtes, no sols de com substituirà aquella persona i com serà la travessera pel desert fins que la nova no assumeixi les seves funcions, sinó que pugui iniciar una reflexió més intimista, més humil, en què es qüestioni el seu propi rol com a directiu. Aquest divendres, a les 10 hores 2 minuts, el directiu ha baixat un moment del seu Olimp per passejar-se entre mortals. Aquella administrativa de vendes que tant de temps l’havia tingut a ell com a cap abandona el vaixell i, en conseqüència, la seva jerarquia.

Però el directiu, el bon directiu, té suficient autoestima per remuntar des de l’adversitat, per buscar una justificació que li salvi la consciència, per evitar sentir-se culpable davant d’una situació així. Comencem a descobrir que l’administrativa de vendes tampoc no era tan bona, que amb els anys que portava aplegava massa passiu laboral, que la “nova” apunta millors maneres i que guanyarem amb el canvi... I així, amb una nit d’insomni, ho hem arreglat: hem enviat al més profund del nostre cervell la frustració del primer instant.

Quinze dies després, una nova administrativa de vendes ocupa el lloc d’Alícia. La mateixa il·lusió dels primers dies, la mateixa brillantor als ulls, la mateixa voluntat. Apunta bones maneres, penses, però en la soledat del teu despatx, per un moment planeja de nou el dubte: «Quan se n’anirà?». Sona el telèfon, és un client amb una comanda, el núvol s’allunya ràpidament i el teu cor torna a bategar amb alegria.