El model educatiu a Catalunya està basat en el sistema de l’avaluació continuada. La idea parteix que un alumne adquirirà millor els coneixements si els hi trossegem en petites càpsules formatives i fem el seguiment del procés de digestió de cadascuna, i repetim la dosi (a vegades augmentant-ne la quantitat) quan aquesta ha estat mal assimilada. Teòricament, el model és molt interessant des d’un punt de vista nutricional, però sembla que l’individu no s’acaba de desenvolupar adequadament i arriba el fracàs escolar primer i la baixa productivitat ja en el món laboral.

Si teniu fills en edat escolar us posareu les mans al cap de la quantitat de deures que tenen diàriament, si els teniu a la universitat (si és privada encara més) veureu que cada dos per tres estan en exàmens, controls, proves de sondeig, treballs troncals... Quins efectes provoca aquest seguiment tant de prop de l’alumne?

Per una banda s’ha demonitzat la memòria. Allò que tots havíem fet per passar els exàmens ara no es porta. No vull dir que no hagin d’estudiar, però la quantitat de matèria que han d’assimilar en cada tram és tan poca que el muscle del cervell pràcticament ni s’immuta i, a voltes, es torna gandul.

Per altra banda, són tants els filtres que es posen que la persona ja no té la sensació d’èxit-fracàs, sinó de corrent d’actuació més o menys lineal. Si un treball el fa malament o no el fa, en una setmana té la possibilitat d’esmenar-ho. Per tant, la plaent sensació d’aconseguir un fruit després d’un llarg esforç desapareix com també desapareix l’alliçonadora derrota. És poc estimulant, crec. Diem que s’ha perdut el valor de l’esforç. Més aviat diria que entre tots l’hem eradicat, començant per l’ensenyament.

La personalitat es configura i s’endureix a mesura que una persona observa el resultat de les seves accions, i aquest ha de deixar, necessàriament, empremta. No tot és esmenable, o no ho hauria de ser. No sempre es pot fallar perquè no sempre hi ha revàlida. A la vida professional ho tenim molt clar, i a l’escola i a la universitat ho hauríem de començar a explicar.

Aquesta crisi que a tots ens afecta és una conseqüència d’un model poc estimulant, gris, sense més passió que la del futbol.

Recordo els nervis previs d’un examen universitari. Nou mesos anant a classe sense saber si ho estava assimilant bé o no, estudiant, enclaustrat, fins a tres setmanes abans. Tot jugat a una carta. Quan veia la nota al tauló un calfred em recorria l’espinada: si era aprovat, l’alegria era immensa, si era suspès, passada la ràbia inicial, la motivació es multiplicava. Ens ho vam passar bé estudiant, ens emocionàvem, estàvem vius!