L’apoteosi que ha significat la victòria de la selecció espanyola de futbol al Mundial de Sud-àfrica, comparable amb el clímax a què va arribar l’afeccionat culé l’any passat (aquest any, menys), em fa preguntar-me què li deu passar a la nostra societat, que el futbol hi té tanta importància.

Entre els afeccionats “talibans” a aquest esport es troben personatges il·lustres de la cultura, les arts, l’economia, la política... que quan veuen que roda la pilota perden el nord.

Quines són les bases sociològiques del model actual? La societat ha evolucionat terriblement els darrers anys. Del culte a l’esperit al culte al cos. Del bé col·lectiu al bé individual. Dels grans moviments de pensament als grans estadis de futbol.

I és que els nous pilars són ara l’èxit, la seguretat i la salut.

L’èxit ve representat per dues línies: els diners (jo sóc millor si més en tinc en proporció amb els qui em comparo, que són el meu cercle social curt) i l’aspiració (pertanyo a un grup d’èxit que es diu “la Roja”, el Barça o, en menys casos, el Fernando Alonso). Així, jo sóc allò que els altres han fet de mi. Jo només sóc si em comparo.

La seguretat és l’obsessió del segle XXI. Hem evolucionat cap a un estat on tot està controlat i on ningú es queixa per això. Ni Franco ho hagués somiat: tenen càmeres pel carrer, et fan passar per arcs en els aeroports i t’escanegen la maleta, informatitzen tots els teus moviments (les compres, els desplaçaments, els diners que cobres...). I la societat en demana més i més. Diuen que la felicitat és l’absència de por, però també diuen que no hi ha res que generi més por que la psicosi de la seguretat.

Generem més i més lleis, i el que no és obligatori està prohibit. Tot ha d’estar vigilat perquè la gent compleixi les normes. I la gent diu: “això hauria d’estar prohibit” o “em sembla bé que posin multa a la gent que tira una burilla al terra” o “ja n’hi ha prou, del burca en els espais públics”...

La gent necessita que el Gran Germà la vigili, que la renyi si es porta malament i que la condueixi pel recte camí, temorosa de les lleis i amb l’amenaça permanent de ser víctima d’un atemptat, d’un robatori amb intimidació o d’una violència de gènere.

El tercer pilar és la salut. Això sí que és important, diuen. I la salut l’ha de proveir l’Estat, no podia ser de cap altra manera. Ho ha de fer dient a la gent que faci esport, ho ha de fer prohibint el consum de tabac en els espais públics, ho ha de fer fent hospitals, centres d’atenció primària... Ho ha de fer facilitant medicaments low cost (els genèrics), perquè la gent es pugui continuar dopant. Ho ha de fer muntant mil línies d’atenció telefònica per a dones maltractades, drogoaddictes, alcohòlics, prostitutes...

I la gent cuida més la caixa que el contingut. Ja no hi ha persones “normals”. O són autèntiques figures de revista o són obesos mòrbids.

També hi ha combinacions de pilars, per exemple, aquella combinació que neix amb la denúncia al policia de l’estació perquè algú està fumant, i converteix el denunciant en fumador passiu amb un risc elevadíssim de mort a l’acte si flaireja una mica de benzè.

I és que, potser, estem una mica carregats d’orgues, no?