75 mails rebuts en un dia, 15 SMS, 10 trucades rebudes i 15 d’emeses, 2 reunions de curta durada, 2 cafès (un al matí i l’altre per la tarda), 1 reunió fora del despatx... Això podria ser una jornada laboral normal d’un directiu mig. Més de deu hores de dedicació a la tediosa feina, a la qual caldria sumar els viatges d’aquells que no paren quiets i que han convertit l’aeroport en casa seva.

De tot aquest temps, el que dediquem a pensar i a reflexionar sobre la pròpia organització del treball s’enduu menys d’un 5%.

Ara ens omplim la boca amb el concepte d’incrementar la productivitat. Resulta que allò que fem consumeix massa recursos de l’output general, i la reacció de molts davant la crisi ha estat, senzillament, treballar més hores: augmentar a 80 el nombre de mails rebuts, a 40 les trucades...

I la productivitat segueix baixant...

I què ens pensàvem, que sense variar el sistema de treball variaríem els resultats? Cal que ens hi posem seriosament amb això de mirar d’augmentar la productivitat, perquè si no ens convertirem en els esclaus del s. XXI.

Les preguntes són: Cal fer aquesta tasca? Si és que sí, la segona pregunta és: La pot fer algú altre? La pregunta següent: Es pot fer més de pressa o amb menys recursos? I la darrera: Després de fer tot això, hem estat més productius?

Ara m’agradaria anar més enllà... Això que he exposat és massa evident. Aleshores, per què no es fa? Per què la gent segueix entrampada en el dia a dia?

Tres possibles línies d’explicació:

• a. Per rutina. Sempre ho has fet així, i els del teu voltant també ho han fet igual.
• b. Perquè la jornada no és flexible, i els dies que estàs o et sents resolutiu treballes les mateixes hores que els dies que estàs a la lluna de València.
• c. Per l’acudit... Acudit? Quin acudit? Resulta que es veu un dibuix amb dues persones en una oficina, reclinades en còmodes sofàs “d’alta direcció”. Per la finestra es veu la lluna i el rellotge marca les 9 del vespre. Un li diu a l’altre: “Són les 9, me’n vaig cap a casa, que els nens ja estaran sopats i banyats.”. L’altre li contesta: “M’esperaré fins a dos quarts de deu, que així el gos també estarà passejat.”.