Aquests dies de pont he viatjat a Venècia, ciutat bonica on hi hagi, i he constatat, de nou, la inexorable realitat: no hi ha res escrit en cap dels idiomes oficials a Espanya.

Museus, cartes de restaurants, guies ciutadanes (les gratuïtes, no les de les llibreries), res escrit en cap de les llengües d’un territori que està a menys de dues hores d’avió.

Ho he vist escrit en italià (òbviament), en anglès (també obvi malgrat l’absència de ciutadans del Regne Unit i la presència de quatre nord-americans), en francès (suposo que per allò de la proximitat i pel caràcter “guanyador” dels veïns), també en rus (es mouen poc, però els que es desplacen gasten molt) i fins i tot en txec (en el mateix Palau Ducal), però en castellà o català (que val a dir, n’estava ple de representats), res de res.

No cal dir que no fa falta viatjar a Venècia: a França passa tres quarts del mateix, o al Regne Unit, ja que per a ells només existeix un idioma, el seu.

Si ens movem dins del mal anomenat territori nacional, podem trobar dramàtics exemples a Mallorca (cartes dels restaurants en alemany i anglès) i en algun lloc de Barcelona on sí que entenen el castellà però sovint el català se’ls resisteix. Sense anar més lluny, en un bar de l’Eixample on vaig demanar “una estrella”, l’amable cambrer em va demanar que li repetís el que volia en castellà... La feina va ser meva per trobar l’entonació adequada.

A vegades he assistit a reunions on els “castellanoentents” érem franca majoria. Un dia n’érem set del Vallès i un americà): tots varem passar a l’anglès com a signe de “cosmopolitisme” davant d’un provincià de Xicago que només dominava un idioma i que pressuposava que els demés érem més que ell, doncs sabíem d’una llengua que es parla, pel cap baix, a més de 2.000 quilòmetres d’on tots teníem les arrels.

Estava preocupat pel català, jo. Creia que es podia perdre, sobretot a nivell internacional. Cap problema, els demés idiomes, incloent-hi el tercer més parlat arreu, també es troba de capa caiguda.

Ja se sap, l’idioma que queda és sempre el dels guanyadors i, si no, que li preguntin a Hernan Cortés (Déu l’hagi perdonat) què se’n va fer dels idiomes autòctons d’aquell continent que la incultura va arrasar.