En un moment de contracció de la demanda com el que estem vivint, les empreses han de recol·locar-se en el mercat i, si cal, reinventar-se per poder continuar endavant.

En aquest procés jugarà un paper fonamental l’equip de persones que integren l’organització. La seva flexibilitat, adaptabilitat i obertura de mires per oblidar antics patrons de conducta i llençar-se a explorar nous terrenys serà important per a la gestió del canvi intern.

La resistència al canvi vindrà motivada, bàsicament, per la rigidesa en les estructures mentals de la gent, més que no pas per la no disponibilitat de tècnics qualificats. És temps de creativitat i de lideratge.

Les organitzacions hauran d’assumir quatre tasques fonamentals:

a) Generar talent dins la pròpia organització i despertar potencialitats adormides dels propis col·laboradors.

b) Atreure nou talent que complementi l’equip actual i que restitueixi les pèrdues del personal que no ha sabut adaptar-se al canvi.

c) Retenir el talent fent que aquells individus vàlids no se’n vagin perquè es consideren infrautilitzats.

d) Gestionar el talent, és a dir, fer que la informació flueixi adequadament entre els membres d’una mateixa organització i provoqui les sinergies necessàries perquè el producte de l’esforç col·lectiu sigui superior a la suma dels esforços individuals.

En aquest procés de canvi, calen “dinamitzadors externs” que ajudin, amb una òptica més objectiva i menys “contaminada” pel dia a dia i l’històric de les empreses, a dur a terme les tasques esmentades.

Permeteu-me que aquesta vegada escrigui un article amb cert accent polític. No és costum meu opinar obertament de temes que se’n vagi més enllà de l’estricta realitat empresarial, per allò de no ferir susceptibilitats, però aquesta vegada em permetré la llicència de fer una breu anàlisi, potser tendenciosa, de la realitat que a hores d’ara està vivint el nostre país.

Que estem immersos en una greu crisi no és cap secret per a ningú de vosaltres, per més que els nostres dirigents (els de prop i els de lluny) ho neguin més de tres vegades.

No només ha caigut la construcció i amb ella les promotores i els intermediaris (Llanera, Astroc, Expofinques...), sinó que les dades que ens arriben del consum intern són preocupants: caiguda del 40% en la demanda d’electrodomèstics, caiguda del 25% en la venda de cotxes (la indústria de l’automoció ocupa a Catalunya 1 de cada 10 persones que treballa), caiguda de les exportacions...

A tot això, la nostra Administració ens promet que impulsarà mesures per pal·liar la crisi, però jo em pregunto, amb quines eines?

Podríem afirmar que les tres grans eines de què disposa un govern per fer front a situacions com aquesta serien:

1. Baixada del tipus d’interès, per alleugerir càrregues familiars, fomentar la demanda interna i permetre inversions que amb un tipus alt no són rendibles...
2. Canvi de la paritat euro/dòlar per frenar les importacions i augmentar les exportacions i la visita de turistes de fora d’Europa.
3. Creació d’ocupació pública.

De les tres, les dues primeres són intocables, perquè hem cedit –voluntàriament!!!– les nostres competències a un ens supranacional dirigit per uns de més rics que nosaltres, que tenen interessos exactament oposats!

La tercera, la de crear ocupació pública “artificialment”, és esfereïdora i provoca unes conseqüències terribles:

1. Augment del nombre de funcionaris que, per evitar l’ociositat, es posaran a fer coses que fins ara feia l’empresa privada (amb la conseqüent pèrdua de llocs de treball i, sobretot, d’eficiència que això comportarà).
2. Augment de la contractació d’obra pública fent infraestructures (això és bo), però a uns costos elevadíssims (imagino que les grans constructores “amigues” s’estan fregant les mans perquè a canvi d’absorbir l’excedent laboral podran incrementar els seus preus).

A tot, cal sumar que la nostra Administració autonòmica, pèssimament finançada amb uns impostos transferits tan sensibles a la construcció com és el de transmissions patrimonials, haurà de buscar allà on pugui els diners per cobrir els 7.500 milions d’euros que deixarà d’ingressar enguany. I, és clar, caldrà treure’ls de les unitats productives via sancions a la més petita falta, multes (entre elles, les de trànsit, doncs tot acaba anant al mateix sac) i alguna altra idea genial que, com senyor feudal, se li acudirà per finançar la seva croada contra la crisi.

L'única que pot canviar la situació és la banca, la que finança les campanyes de tota aquesta colla de filòlegs, anestesistes, funcionaris de carrera... que governen l’economia del nostre país.

A quin país s’ha vist que les principals empreses siguin entitats financeres? On està la nostra indústria, la que feia teixits, cotxes, motos i fins i tot trens?

Els que manen són tres botigues enormes, sis o set bancs i dos o tres monopolis que ara diuen que són empresa privada, quan vam ser tots plegats qui vam pagar el coure que ens arriba a les llars per portar el senyal telefònic, per posar-ne un exemple.

Espero que la banca se n’adoni que està matant la gallina dels ous d’or i pressioni a qui ho hagi de fer perquè les polítiques econòmiques tinguin, una vegada per totes, algun sentit.

Si no hi posen remei immediatament, ens convertirem en un país de funcionaris i cambrers (amb molt de respecte pels segons). I és per tremolar. Només cal veure com gestionen els béns públics on tenen les competències: la sanitat, l’educació i la justícia, per posar tres exemples esperpèntics.

La lluita serà immensa per sortir-nos-en, però com més difícil és l’objectiu més dolça és la victòria.

Ànims!!!!

Tinc un amic que està patint. Tinc un amic que fa més de deu anys que treballa a la mateixa empresa. Ara, l’empresa no va bé i podria ser que acabés tancant. El meu amic té dona i tres fills, i un coixí que li permetria aguantar uns mesos sense ingressos.

El cas és que em va venir a demanar consell. Només en passar per la porta vaig saber que, més que consell, venia a buscar suport. Ell ho va plantejar com que no sabia què fer: si esperar esdeveniments o bé iniciar la recerca activa de feina immediatament.

Davant de disjuntives com aquesta, jo ho tinc molt clar: intento prendre les regnes de la meva vida i surto al mercat a buscar-me la feina. El Juli, que així es diu el meu amic, té una llosa al damunt que li impedeix obrar amb llibertat: si plega, renuncia a la suculenta indemnització que la Llei estableix per a acomiadaments improcedents. És clar que si es queda i l’empresa tanca, vés a buscar la teva indemnització!

També pot ser que l’empresa presenti un ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) i li baixin la indemnització a la meitat, per exemple.

El cas és que el Juli està patint, i no mou fitxa gràcies o per culpa d’una Llei que es va fer per afavorir els treballadors, la de la indemnització! Curiosa paradoxa aquesta que obliga a alguns a actuar contra les lleis de la natura que dicten que, si s’ensumen maldades, ràpid has de buscar refugi.

El Juli està paralitzat, a hores d’ara. Tant de bo tot s’arregli sol!

Passejant per la Toscana, aquesta Setmana Santa, he volgut comparar, de forma molt subjectiva, dues realitats que sovint se’ns han presentat com a equivalents: la nord-italiana i la catalana.

La primera evidència que només ens assemblem perquè estem banyats pel mateix mar ja s’aprecia mentre condueixes: Fiat, Lancia, Alfa Romeo, Ducati, Piaggio, Benelli, Malossi, Malagutti, Aprilia, Gilera, Guzzi, Morini... (Ferrari n’hi havia pocs). Quina sorpresa! La gran majoria dels vehicles que circulen són fabricats per marques italianes, fins i tot els seus dirigents polítics els utilitzen en comptes dels Audi i Volkswagen dels nostres.

A Itàlia, ‘made in Italy’ és un punt fort per a la moda, per a l’alimentació, per l’esmentada automoció... A Catalunya, no tenim ni ‘made in’, i l’associació amb el ‘made in Spain’ no és motiu d’orgull ni per als d’aquí ni per als de fora.

A Itàlia, el gegant de la distribució és COOP, una cooperativa! Als veïns francesos els costa horrors penetrar-hi! La banca està regionalitzada i no estan massa per la tasca de concentració que sembla inevitable aquí. I és que, les principals indústries del país fabriquen i els bancs estan al seu servei, i no a l’inrevés.

Si aneu a Itàlia i observeu amb deteniment, veureu que molts dels productes que consumiu estan produïts per una empresa nacional i, possiblement, si el producte és d’alimentació, per una empresa local.

Està clar doncs que en el món de la globalització les empreses locals poden tenir el seu paper. Think global, act local!

Divendres, 10 del matí. L’administrativa de vendes demana al seu cap un minut. Ell respon «És greu?». Ella respon amb la terrorífica frase «És personal». A les 10 hores i 2 minuts (un més del previst) és ja oficial: Alícia, l’administrativa de vendes, acaba de dir que se’n va. És irreversible, no hi ha volta enrere...

Quantes vegades hem viscut aquesta situació? Quantes vegades, els que tenim gent al nostre càrrec, hem pensat coses com «Com no me n’he adonat?, Com ho podria haver evitat?», o el simple i llastimós «Per què se’n va?».

El directiu experimenta una sensació de frustració, de pèrdua. L’envaeixen els dubtes, no sols de com substituirà aquella persona i com serà la travessera pel desert fins que la nova no assumeixi les seves funcions, sinó que pugui iniciar una reflexió més intimista, més humil, en què es qüestioni el seu propi rol com a directiu. Aquest divendres, a les 10 hores 2 minuts, el directiu ha baixat un moment del seu Olimp per passejar-se entre mortals. Aquella administrativa de vendes que tant de temps l’havia tingut a ell com a cap abandona el vaixell i, en conseqüència, la seva jerarquia.

Però el directiu, el bon directiu, té suficient autoestima per remuntar des de l’adversitat, per buscar una justificació que li salvi la consciència, per evitar sentir-se culpable davant d’una situació així. Comencem a descobrir que l’administrativa de vendes tampoc no era tan bona, que amb els anys que portava aplegava massa passiu laboral, que la “nova” apunta millors maneres i que guanyarem amb el canvi... I així, amb una nit d’insomni, ho hem arreglat: hem enviat al més profund del nostre cervell la frustració del primer instant.

Quinze dies després, una nova administrativa de vendes ocupa el lloc d’Alícia. La mateixa il·lusió dels primers dies, la mateixa brillantor als ulls, la mateixa voluntat. Apunta bones maneres, penses, però en la soledat del teu despatx, per un moment planeja de nou el dubte: «Quan se n’anirà?». Sona el telèfon, és un client amb una comanda, el núvol s’allunya ràpidament i el teu cor torna a bategar amb alegria.

Febrer del 2008: la balança de compte corrent d’Espanya s’ensorra. Les exportacions cauen en picat per una sobreapreciació de l’euro, les importacions no paren d’augmentar perquè cada vegada creiem que tenim més i, per suposat, necessitem més. El turisme, que abans ens aportava bones divises, ara veu com el seu saldo, de mica en mica, va canviant de signe: per als americans venir a Europa és caríssim, per a nosaltres, viatjar als EUA és una oportunitat.

Per acabar-ho d’adobar, els centenars de milers d’immigrants envien milions d’euros guanyats aquí a les seves famílies africanes o sud-americanes. I les nostres multinacionals (?) no són capaces de corregir aquesta tendència repatriant beneficis al nostre país. I ara, què fem? Podem reconèixer ja l’errada de l’euro?

Com ja deus saber, hem llançat al mercat la web www.jobvalles.cat, destinada a connectar oferents i demandats de feina al Vallès de manera totalment gratuïta.

L'altre dia vaig anar a presentar la iniciativa a una emissora local. La presentadora va fer molt bé la seva feina. Les preguntes eren intel·ligents i rumiades. Quan acabàvem l’entrevista, va alçar els ull per mirar-me i em va llançar la pregunta... “Si dieu que aquesta web serà sempre gratuïta i no cobrareu mai per la publicitat, on és el truc?” A la sala es va fer el silenci... Jo vaig dir que no hi havia truc, en tot cas hi ha un plantejament estratègic al darrere, però que, per falta de temps, no li podia explicar.

Amic lector, saps tu “on és el truc”? O, formulat d’una altra manera, quin és el plantejament estratègic? Si creus que ho saps, envia’m un mail a j.mercader@mercaconsult.cat amb l’assumpte “Truc”. El premi és que si l’encertes... t’ho diré!

Acabo de llegir a Món Empresarial un col·lega que parlava que en aquests moments estàvem en plena ocupació, perquè hi havia més demanda que oferta, sobretot de quadres intermedis de 25 a 35 anys. Les “solucions” que donava m’han fet molta gràcia: als treballadors els diu que es formin i a les empreses, que tinguin paciència (sic). Aquest és el discurs de sempre, el que fa que treballem sobre les conseqüències i no sobre les causes. Si no tenim personal capacitat podem lamentar-nos i tenir paciència, o bé mirar d’optimitzar els processos per fer innecessària la presència d’aquell empleat.

Com sabeu, sóc de Sabadell, i com a tal vaig veure de prop l’eclosió i posterior esfondrament del tèxtil vallesà. La cosa anava de la manera següent: uns senyors que feien d’empresaris atapeïen unes enormes naus industrials de mà d’obra poc qualificada i barata. Quan tenien més comandes, hi posaven més gent. C’est tout. A finals dels setanta i principis dels vuitanta, les famílies catalanes i els nouvinguts van començar a treure el cap de la pobresa i, mica en mica, anaven engreixant la incipient classe mitjana. Ara ja ningú volia treballar per dos rals i les fàbriques van anar perdent competitivitat en relació a altres països que acabaven d’iniciar el procés de neoindustrialització. Per això penso... paciència?? I ca! Cal començar a treballar immediatament per reordenar processos i fer inútil segons quines activitats perquè amb menys gent passem. Millorem l’eficiència, treballem a la causa, no a la conseqüència. Quants maldecaps s’estalviarien molts si abans d’encomanar un procés de selecció encarreguessin una consultoria perquè optimitzés el procés...

L’any 1992, any de les olimpíades a Barcelona, un periodista americà va fer una sèrie d’entrevistes individuals entre els integrants del mític dream team de la selecció nord-americana de bàsquet: els Michael Jordan, Magic Jonhson, Larry Bird... Les entrevistes tenien totes la mateixa estructura i acabaven en una pregunta: “Imagina’t que esteu jugant la final contra Rússia. Queden 3 segons i Estats Units perd d’un punt. Tens la pilota. A qui li passes perquè provi la darrera cistella?” Tots els jugadors van respondre el mateix: “A MI!”

Avui he demanat als meus alumnes de la Universitat qui volia exposar el treball troncal. Hi havia 30 persones a la sala i només una mà alçada...

L’altre dia vaig estar en un sopar d’empresaris i vaig poder copsar quina és l’opinió d’alguna part de l’empresariat català sobre els consultors.

Alguns d’aquests empresaris veuen el consultor amb cert recel. Consideren, alguns, que l’assessorament que donen és massa generalista i que les seves minutes són massa altes.

Vaig a intentar respondre als dos recels i, per fer-ho, he d’anar a l’arrel de la figura del consultor.

De consultors n’hi ha de dues menes, atenent a la seva motivació per desenvolupar aquesta tasca: “els que hi van” i “els que hi cauen”.

Els consultors que “hi van” són aquells que estimen la professió i han optat per treballar en diverses empreses al mateix temps, perquè consideren que això els enriqueix com a individus i com a professionals. Difícilment es plantegen canviar de plantejament vital i posar-se en nòmina fixa d’una companyia. Aquests acostumen a estar preparats i actualitzats, doncs la seva professió és, també, la seva afecció.

Hi ha també “els que hi cauen”. Són professionals que treballaven per compte aliè i que un bon dia (o mal dia, per a ells) van quedar-se sense feina. Van intentar recol·locar-se sense èxit i un altre bon dia (o mal dia per a l’empresariat) van començar a fer “feinetes” de consultoria per alguns dels seus antics coneguts. Aquest consultor és poc de fiar. La seva actualització és minsa i la fidelitat a l’empresa que el contracta per fer aquesta mena de treballs és baixa, doncs sempre té un ull posat al mercat laboral per recuperar la seva posició. Aquest consultor, a més, agafa tot el que li cau, doncs necessita sobreviure i, per tant, la seva especialització deixa bastant que desitjar.

La coexistència d’aquests dos perfils en el mercat pot ser el que origini una part del desencís de l’empresariat. Caldrà, doncs, filar prim per saber si aquell que tenim davant és d’un tipus o de l’altre, perquè el treball que realitza un o altre no té res a veure.

El segon aspecte a comentar és el tema d’honoraris. Sembla que alguns no estan massa disposats a valorar el talent, però en canvi canvien de parer quan es gasten una fortuna en un cotxe que, imagineu-vos si és bo, que a les dues hores de sortir del concessionari ja val un 20% menys!! Sota el raser del cost podem valorar moltes coses (per exemple, les hipoteques: producte, el diner, gens diferenciat), però no tot i menys el talent. Què pagaries per un concert del Bruce Springsteen i què pagaries per un de la coral amateur del teu barri? Tots dos fan música, oi?

L’altre dia un directiu del Barça que s’ha dedicat al món de la consultoria em deia que a Espanya, la primera pregunta que li feien en dir que era consultor era quant cobrava a l’hora. Als Estats Units li preguntaven què els podia aportar i després calculaven la rendibilitat del que en treien respecte del que hi posaven (minuta). Són maneres de veure-ho, no us sembla?