Article publicat al Diari de Sabadell el 21 de juny de 2008

Al llarg de molts anys d’assessorament a pimes catalanes, he observat l’existència de tres rols en la gestió de l’empresa que sovint no tenen prou clars els mateixos fundadors. Són el d’empresari, el d’emprenedor i el de directiu.

La situació més freqüent és la d’una persona que ha muntat una empresa, que l’ha guiat durant uns quants anys i que en molts casos ha estat capaç de fer-la créixer.

Passats aquests primers anys de creixement notable, l’empresa a vegades entra en una fase d’alentiment del creixement, sovint provocada perquè l’impuls del fundador bé perd força (per inquietuds personals), bé ja no pot controlar de forma directa l’organització i es perd aquell efecte “personal” que la va portar a créixer.

És en aquest moment que el fundador s’hauria de plantejar quin ha de ser el seu rol futur, a partir d’analitzar el seu propi perfil i d’exposar la seva visió

Així, trobem aquells que volen ser empresaris, és a dir, que esperen que la seva empresa els reporti uns determinats dividends i que el valor se n’incrementi any rere any sense assumir massa riscos (tothom sap que els diners són porucs).

Tenim el perfil emprenedor, que respon a aquell col·lectiu que gaudeix amb els nous projectes, que sovint lidera personalment, però que quan han arribat a una certa “massa crítica” es comencen a avorrir. Els emprenedors assumeixen la direcció dels seus negocis actuals sense massa entusiasme, però conscients que han de seguir “al peu del canó”, no fos cas que tot se n’anés en orris

Finalment, hi ha un perfil de directiu que és aquell que ja va constituir la seva empresa buscant exercir funcions de direcció general. Molt apassionats pel dia a dia, gaudeixen de la feina que fan sense massa plantejaments estratègics de futur.

És també habitual trobar que els tres perfils estan desenvolupats en la mateixa persona.

Això no és dolent en empreses de poca dimensió (menys de 10 empleats). A vegades és l’única opció, també. Però quan l’empresa comença a ser una mica més gran, seria bo que el fundador fes una anàlisi crítica de la seva figura i optés per algun dels rols en concret.

La seva decisió s’hauria de fonamentar en dos punts:

1) On aporta més valor afegit o, el que és el mateix, què sap fer millor que la mitjana i que el client o l’organització valora.

2) Què li agrada més fer. Punt important aquest, perquè, cobertes les necessitats econòmiques comunes, és necessari perseguir l’autorealització a través del treball.

Quin dels dos punts ha de pesar més en la decisió forma part de l’exercici de la llibertat personal. Però seria una llàstima que ell, que pot triar, sigui el seu propi hostatge.

Avui estava fent un cafè amb un client del despatx, un noi (dic noi perquè tenim la mateixa edat) que té una bona empresa a Barcelona i que opera arreu del món.

Ell estava profundament molest amb una situació que havia viscut el dia anterior a la seva empresa: un xicot alemany, que feia un parell d’anys que treballava amb ell, va anar a veure’l per dir-li que plegava i que havia decidit prendre’s un temps “sabàtic” (primera mostra d’incredulitat del meu client, que no entén com algú als 30 anys es pot plantejar deixar voluntàriament de treballar).

El cas és que l’alemany li demanava que li “arreglés” l’atur, pràctica que com sabeu està força estesa i que consisteix en fer veure que acomiades al treballador perquè així aquest pugui cobrar de l’atur. El meu client s’hi va negar en rodó i li va dir que era un mal moment per abandonar l’empresa, doncs estaven a les portes de la gran càrrega de treball que suposa per a ells el Nadal. Li va dir, també, que si volia marxar que ho fes, però que en cap cas li facilitaria el camí.

El treballador va reaccionar (sempre segons el meu client) amb un somriure d’orella a orella i li va dir: “Em sembla que em trobo molt malament i hauria d’anar al metge...”. L’endemà (avui) l’empresari ha rebut una autorització de baixa laboral de 45 dies de part del somrient alemany!!!!.

Sorprès i innocent, el meu client ha trucat ràpidament a la Mútua dient que veia absolutament impossible aquella baixa. L’empleat de la Mútua se l’ha esbandit ràpidament amb un: “Això va així!”.