Tinc un amic que està patint. Tinc un amic que fa més de deu anys que treballa a la mateixa empresa. Ara, l’empresa no va bé i podria ser que acabés tancant. El meu amic té dona i tres fills, i un coixí que li permetria aguantar uns mesos sense ingressos.

El cas és que em va venir a demanar consell. Només en passar per la porta vaig saber que, més que consell, venia a buscar suport. Ell ho va plantejar com que no sabia què fer: si esperar esdeveniments o bé iniciar la recerca activa de feina immediatament.

Davant de disjuntives com aquesta, jo ho tinc molt clar: intento prendre les regnes de la meva vida i surto al mercat a buscar-me la feina. El Juli, que així es diu el meu amic, té una llosa al damunt que li impedeix obrar amb llibertat: si plega, renuncia a la suculenta indemnització que la Llei estableix per a acomiadaments improcedents. És clar que si es queda i l’empresa tanca, vés a buscar la teva indemnització!

També pot ser que l’empresa presenti un ERO (Expedient de Regulació d’Ocupació) i li baixin la indemnització a la meitat, per exemple.

El cas és que el Juli està patint, i no mou fitxa gràcies o per culpa d’una Llei que es va fer per afavorir els treballadors, la de la indemnització! Curiosa paradoxa aquesta que obliga a alguns a actuar contra les lleis de la natura que dicten que, si s’ensumen maldades, ràpid has de buscar refugi.

El Juli està paralitzat, a hores d’ara. Tant de bo tot s’arregli sol!

Passejant per la Toscana, aquesta Setmana Santa, he volgut comparar, de forma molt subjectiva, dues realitats que sovint se’ns han presentat com a equivalents: la nord-italiana i la catalana.

La primera evidència que només ens assemblem perquè estem banyats pel mateix mar ja s’aprecia mentre condueixes: Fiat, Lancia, Alfa Romeo, Ducati, Piaggio, Benelli, Malossi, Malagutti, Aprilia, Gilera, Guzzi, Morini... (Ferrari n’hi havia pocs). Quina sorpresa! La gran majoria dels vehicles que circulen són fabricats per marques italianes, fins i tot els seus dirigents polítics els utilitzen en comptes dels Audi i Volkswagen dels nostres.

A Itàlia, ‘made in Italy’ és un punt fort per a la moda, per a l’alimentació, per l’esmentada automoció... A Catalunya, no tenim ni ‘made in’, i l’associació amb el ‘made in Spain’ no és motiu d’orgull ni per als d’aquí ni per als de fora.

A Itàlia, el gegant de la distribució és COOP, una cooperativa! Als veïns francesos els costa horrors penetrar-hi! La banca està regionalitzada i no estan massa per la tasca de concentració que sembla inevitable aquí. I és que, les principals indústries del país fabriquen i els bancs estan al seu servei, i no a l’inrevés.

Si aneu a Itàlia i observeu amb deteniment, veureu que molts dels productes que consumiu estan produïts per una empresa nacional i, possiblement, si el producte és d’alimentació, per una empresa local.

Està clar doncs que en el món de la globalització les empreses locals poden tenir el seu paper. Think global, act local!

Divendres, 10 del matí. L’administrativa de vendes demana al seu cap un minut. Ell respon «És greu?». Ella respon amb la terrorífica frase «És personal». A les 10 hores i 2 minuts (un més del previst) és ja oficial: Alícia, l’administrativa de vendes, acaba de dir que se’n va. És irreversible, no hi ha volta enrere...

Quantes vegades hem viscut aquesta situació? Quantes vegades, els que tenim gent al nostre càrrec, hem pensat coses com «Com no me n’he adonat?, Com ho podria haver evitat?», o el simple i llastimós «Per què se’n va?».

El directiu experimenta una sensació de frustració, de pèrdua. L’envaeixen els dubtes, no sols de com substituirà aquella persona i com serà la travessera pel desert fins que la nova no assumeixi les seves funcions, sinó que pugui iniciar una reflexió més intimista, més humil, en què es qüestioni el seu propi rol com a directiu. Aquest divendres, a les 10 hores 2 minuts, el directiu ha baixat un moment del seu Olimp per passejar-se entre mortals. Aquella administrativa de vendes que tant de temps l’havia tingut a ell com a cap abandona el vaixell i, en conseqüència, la seva jerarquia.

Però el directiu, el bon directiu, té suficient autoestima per remuntar des de l’adversitat, per buscar una justificació que li salvi la consciència, per evitar sentir-se culpable davant d’una situació així. Comencem a descobrir que l’administrativa de vendes tampoc no era tan bona, que amb els anys que portava aplegava massa passiu laboral, que la “nova” apunta millors maneres i que guanyarem amb el canvi... I així, amb una nit d’insomni, ho hem arreglat: hem enviat al més profund del nostre cervell la frustració del primer instant.

Quinze dies després, una nova administrativa de vendes ocupa el lloc d’Alícia. La mateixa il·lusió dels primers dies, la mateixa brillantor als ulls, la mateixa voluntat. Apunta bones maneres, penses, però en la soledat del teu despatx, per un moment planeja de nou el dubte: «Quan se n’anirà?». Sona el telèfon, és un client amb una comanda, el núvol s’allunya ràpidament i el teu cor torna a bategar amb alegria.