Acabo de rebre correspondència del Banc. Són males notícies, el fons de pensions on cada mes durant els darrers anys he anat posant diners ja ha caigut un 4.06% en l’acumulat dels darrers 12 mesos, la qual cosa, sumada a la inflació (que no recordo exactament quant és, però deu voltar sobre el 3.5%), significa que he perdut, dels meus estalvis, 7.5 punts.

Paral·lelament, rebo una altra comunicació del mateix Banc on em diu la barbaritat que han guanyat el primer trimestre de l’any (més d’un 12% que l’any anterior).

Aleshores penso: aquesta gent guanya diners gestionant els diners dels altres. La part primera (la que hauria de ser conseqüència) surt d’allò més bé. La segona, la de gestionar els diners dels altres (la causa), ho fan molt malament.

Quina mena de relació causa-conseqüència, oi?

Truco immediatament al Banc. Li dic al sol·lícit director que el pla de pensions, que té no sé quants diplomes (es veu que cada any se n’autoatorguen un), està als nivells de juny de 2006, i li pregunto si els que gestionen els fons tenen la primària acabada o se’ls resisteix la taula del vuit.

El director, estupefacte amb la meva pregunta (potser es qüestionava com me n’he assabentat?), em diu “són coses que passen”, “la borsa està molt malament” i “ara és el moment d’aguantar” (definitiva aquesta darrera frase: amb 12 mesos no n’han tingut prou per redreçar la situació!).

Em diu també que té un producte millor (ara m’ho diu!) i que podríem fer-ne el traspàs. Ara l’estupefacte sóc jo, i li demano si pel setembre es calcula que els gestors ja hauran aprovat la primària. L’home no penja ni per casualitat: està ben format i acostumat a rebre, suposo.

Finalment li demano educadament que em retorni les comissions de gestió del fons i les de custòdia. La primera argumentant que ho han fet malament i la segona demanda li faig perquè mala custòdia n’han fet, que se li han escapat uns quants euros.

El director em diu, amablement, que això no és possible. Que la comissió es carrega “automàticament” (tètric adverbi) i que ni el mateix president (sic) ho pot fer!

Finalment dono la batalla per perduda (com tothom, suposo), cancel·lo la meva aportació periòdica i opto per ser jo qui provarà de perdre menys diners en la famosa “gestió” dels fons de pensions.

Ja és curiós, ja, que un Banc guanyi diners i els seus clients en perdin... Curiós o llei de vida?

Segons un estudi publicat per la Fundación Ortega y Gasset, a Espanya, entre els anys 2003 i 2007 s’han deslocalitzat 340 empreses, amb una pèrdua aproximada de 60.000 llocs de treball de sectors tradicionals com el calçat, el tèxtil o les TIC. D’aquests 60.000 llocs, 25.954, quasi la meitat, són a Catalunya. El segon lloc al rànquing l’ocupa el País Valencià, amb prop de 5.500.

Sembla que això de la indústria no és una prioritat per al Govern. Fins i tot, sembla que no està massa bé això de produir aquí, que si no aprofites els “excel·lents” preus de la Xina o del Vietnam estàs badant d’allò més.

El que ens va són els serveis i el turisme. Aquí, com un peix a l’aigua.

No pretenc fer una discussió política sobre el fet. Ni tan sols apel·laré a l’assumpte tan gastat de l’abús que fem dels pobres orientals (no ho dic jo, que consti!). De fet, vaig a intentar fer una aproximació econòmica que defensa la nostra indústria, la d’aquí.

Ho faré amb un exemple tèxtil que, malauradament, conec prou bé: la producció de samarretes de marca.

Anem a “deconstruir” (gràcies, Ferran, per la paraulota) el preu:

Una samarreta d’aquestes es ven a la botiga per 30 euros. La botiga la compra al distribuïdor per 14 (més o menys). El distribuïdor la compra al productor per 11. El productor, aleshores, pot decidir fer-la aquí a un cost aproximat de 5 euros o fer-la a la Xina per 2.5. És a dir, que fent-ho a la República Popular multipliquem per 10 i aquí “només” per 6...

Afegim que el ‘time to market’ (que no és res més que el temps que trigues des que ho encomanes fins que ho tens): en un lloc és de 4 mesos i en l’altre 4 setmanes (aquí)...

Donat que el temps és boig i que la moda és una cosa efímera, voleu dir que no és molt arriscat i immobilitzes massa diners fent llarguíssimes produccions tan lluny del consumidor?

Vols dir que no estem aprofitant un aspecte conjuntural més que no pas un aspecte estratègic? Té sentit, econòmicament parlant, això que molts estan fent?

A veure si passarà com a la construcció, que els darrers anys els que no teníem grans inversions en totxo ens sentíem més curts que la resta, bo i veient com el paleta no instruït havia baixat de la furgoneta per pujar-se en el Mercedes sense passar pel Toledo?

Senyors fabricants, modernitzin les seves instal·lacions per escurçar els períodes de fabricació, per fer més evident el seu avantatge estratègic. Disposin-se a fer sèries curtes, perquè no tothom voldrà anar vestit igual, i aguantin l’escomesa, no hi ha mal que cent anys duri! I una darrera cosa, pensin que el millor Mercedes serà el proper...