Aquest cap de setmana llegia un interessant article d’opinió del catedràtic d’Estructura Econòmica de l’IQS, Santiago Niño, que vaticinava el final de la crisi per al 2017! Hi ha molts aspectes de l’article amb què estic totalment d’acord i d’altres (com el de pronosticar la data del final) amb què difereixo notablement.

Niño apuntava que estàvem davant d’un canvi de model d’actuació per part del consumidor: es reduirà dràsticament l’hiperconsumisme i l’hiperendeutament. Anem a desgranar els conceptes i comencem per l’hiperconsumisme.

Sembla, així ens ho mostren les dades, que la compra per impuls i en grans centres comercials està en hores baixes. De fet, la part de despesa domèstica que se’n duu la gran superfície ha caigut 10 punts en 10 anys. Sembla que anar a comprar a un lloc enorme amb més de 25.000 referències ja no es porta. Potser perquè hi ha menys renda a gastar o potser perquè el consumidor se n’ha fartat dels excessos de productes de baix nivell de preu, però també de baixa utilitat i qualitat. Potser tornarem a la botiga de barri (amb diferències notables, com el tamany de l’establiment dels 70) i buscarem productes una mica millors i amb menys errades en el funcionament (buscarem la fruita i verdura “de debò”, els electrodomèstics que durin més de cinc anys...). Comprarem menys unitats però millors, sembla.

També es reduirà, “per imperatiu legal”, l’hiperendeutament. La famosa ràtio de leverage o d’apalancament financer, que deia que si obtenies del teu negoci un 8% i el banc et deixava els diners a un 4%, vinguin tots els diners de fora! Això està molt bé en moments d’expansió, però en moments de recessió ja no serveix, i és que s’ha oblidat el primer dels principis d’administració d’empreses, el de prudència!

Si aquests canvis són certs (com estan reafirmant molts indicadors), anirem cap a una societat més respectuosa amb l’ús dels recursos (és inviable que al Regne Unit, el darrer any, s’hagin llençat a les escombraries 4.500 tones de menjar), menys depenent de l’energia (se’n produirà menys) i amb una economia més solvent, o es crearà menys “diner artificial” que, com sabeu, genera molta inflació (com estem veient).

Referent al darrer punt, que la crisi acabarà el 2017, no puc més que negar-ho, doncs no té en compte la increïble capacitat de resistència i adaptabilitat de l’ésser humà. Passarem un període magre, però, mica en mica, trobarem el camí i remuntarem. I és que la data és bona en ceteris paribus, l’expressió que fan servir els estudiosos d’economia per dir que “tot es mantindrà constant”. I això crec que no es produirà, doncs ningú restarà impassible.

Per fi una bona notícia sobre la crisi!

Davant la convulsa situació del mercat immobiliari i del clima de desànim que regna en el sector, m’agradaria proposar-vos, senyors constructors i promotors, un parell d’alternatives que potser podrien resoldre la situació.

Abans de dir-vos-les, anem a veure perquè no es venen pisos. Hi ha dos tipus de perfils que compren pisos (o almenys que els compraven): els que ho fan (o ho feien) per gaudir del bé i els que ho fan (o ho feien) per especular. Comencem pels primers, els que volen anar-hi a viure.

Analitzem primer si hi ha demanda. La gent necessita vivenda? Podem entendre que sí, oi? La gent es vol emancipar, hi ha creixement poblacional, la renda per càpita encara pot aguantar compres a preu raonable... Aleshores, per què no compren? Doncs probablement molts estan ajornant la seva decisió, ja que pensen que el preu de la vivenda encara pot baixar més i, és clar, comprar car no li agrada a ningú.

Ara va la primera de les “solucions”. Una parella vol comprar un pis, però té por que en baixi el preu. Les pors, en el mercat, es cobreixen amb assegurances, oi? Doncs imaginem a aquesta parella a què un promotor vol vendre un pis. Encarreguen una taxació oficial i els el taxa, posem per cas, en 300.000 euros. El banc els donarà, si hi ha renda que ho aguanti, el 80% del valor, és a dir, 240.000 euros. La resta haurà de sortir de l’estalvi de la parella. Per cobrir la por de la depreciació (que només es produirà si hi ha una segona transacció) es podria contractar una assegurança pel valor hipotètic de la depreciació (com si fos una assegurança de tipus de canvi). Si la parella ven el pis, per exemple, al cap de quatre anys, es torna a fer la taxació i s’executa l’assegurança pel diferencial (en el cas que el preu sigui més baix, és clar). Si hi afegeixes que la tinença mitjana d’un pis és de disset anys, veurem que la probabilitat que s’executi l’assegurança és baixa. Això, combinat amb que és poc probable que el preu dels pisos caigui any rere any, faria que el cost de l’assegurança no fos massa alt (en tot cas, molt més baix que aquests descomptes que alguns desesperats proposen!).

Anem al segon cas, l’inversor especulador. Aquest no té clar on posar els diners a hores d’ara. La Borsa no fa bona pinta i posar-ho en matèries primeres sembla “espai reservat” als iniciats... Suposem, altre cop, el pis de 300.000 euros de valor de taxació. Suposem una rendibilitat acceptable del 7% anual més la hipotètica plusvàlua. Què passaria si el promotor es comprometés a pagar a “l’especulador” (no m’agrada el nom, però està molt generalitzat) aquest 7% periodificat mensualment i ho garantís durant cinc anys amb un aval a un any “que corregués”? El cost per al promotor és baixíssim i disposaria dels fons de la transacció. Això es podria “sofisticar” més encarregant al promotor la gestió del lloguer de l’immoble adquirit, i partir-se el diferencial del guany (preu de lloguer menys rendiment al 7%), així incorporaria l’opció “efecte empresarial” (obtenir un alt rendiment) a l’operació.

És clar que caldria baixar al detall. També és clar que no tothom ho entén i que cal una feina addicional per part del promotor, companyies d’assegurances i bancs, però... potser val la pena de provar-ho, no?

Estic obert a crítiques!

Aquest article ha estat publicat originàriament a la web d'Expansión y Empleo. Podeu consultar l'article original.

Tinc un cunyat que és professor d’educació especial, això és, professor de nens amb deficiències psíquiques greus. Fa temps que ho és i crec que ho continuarà sent molt de temps.

El meu cunyat és una persona d’àmplia cultura. És treballador i llest. És sociable, bon comunicador i alegre. I és professor d’educació especial...

Aquesta és una professió “estranya”. No té “glamour”: en un sopar de gent heterogènia, un professor d’educació especial no serà el centre d’atenció, almenys pel que fa a la professió. És molt més interessant un director de màrqueting de la Coca Cola, un periodista del cor o, fins i tot, un jugador de futbol.

I encara més, aquesta no és una professió ben pagada. Un administratiu avançat d’una multinacional el sobrepassa en sou i en “beneficis socials”. Tampoc no és una professió que tingui uns horaris boníssims: encara que gaudeixen de dos mesos de vacances, assisteixen a infinitat de reunions nocturnes on els pares intenten capturar un bri d’esperança en els progressos del nen o nena. Normalment se’n van capmoixos: tot continua igual...

Però Rafa segueix allà, cada matí. No consulta ofertes de feina a Internet, no va a entrevistes de selecció, no aspira a ascendir ni tan sols a director de l’escola.

De Rafes, n’hi ha molts: els professors de primària i secundària, alguns professionals de la sanitat, auxiliars de geriatria... I ens preguntem el perquè. Com és possible que algú faci alguna cosa així, mal pagada i sense reconeixement social?

Per respondre aquesta pregunta, hem de fer una ullada a les motivacions que mouen les persones a fer alguna cosa. Per simplificar, podríem afirmar que la motivació és la suma de tres factors: la motivació extrínseca, la intrínseca i la transcendent.

La primera, l’extrínseca, és la que parla de sou i del reconeixement davant de tercers. La intrínseca és la que té en compte el resultat de l’acció per qui la realitza, és a dir, que a qui ho fa li agrada fer això. I finalment, la transcendent, que és la que té en compte el receptor de l’acció o, el que és el mateix, que allò que un fa beneficia un tercer.

Rafa té una gran motivació intrínseca (li agrada la seva feina) i una elevadíssima motivació transcendent (els nens i els pares dels nens i nenes es beneficien de la seva feina). Per això, Rafa continuarà treballant en aquella escola, encara el seu sou sigui baix i el seu “prestigi” social també.

Moltes empreses que conec treballen molt la motivació extrínseca. Dissenyen completíssims mecanismes de remuneració que persegueixen l’equitat interna, la retribució per competències i la “justícia” amb el mercat. Això és fàcil: amb un Excel i una bona predisposició al càlcul surten coses increïbles, però, amb quina finalitat? Volen baixar la rotació? Volen arribar a uns objectius determinats? Aquestes empreses creuen que un bon sistema retributiu i uns quants copets a l’esquena són la clau de la competitivitat, però obliden els altres dos factors motivacionals, que en segons qui (més dels que pensem) tenen més poder que el primer.

S’han plantejat alguna vegada si als seus treballadors/col·laboradors els agrada el que fan? Saben els seus subordinats per a què serveix la seva feina i a qui beneficia?

Per què no ho fem fàcil? Per què no pensem què ens motiva a nosaltres i ho intentem extrapolar als demés?