Passejant per la Toscana, aquesta Setmana Santa, he volgut comparar, de forma molt subjectiva, dues realitats que sovint se’ns han presentat com a equivalents: la nord-italiana i la catalana.

La primera evidència que només ens assemblem perquè estem banyats pel mateix mar ja s’aprecia mentre condueixes: Fiat, Lancia, Alfa Romeo, Ducati, Piaggio, Benelli, Malossi, Malagutti, Aprilia, Gilera, Guzzi, Morini... (Ferrari n’hi havia pocs). Quina sorpresa! La gran majoria dels vehicles que circulen són fabricats per marques italianes, fins i tot els seus dirigents polítics els utilitzen en comptes dels Audi i Volkswagen dels nostres.

A Itàlia, ‘made in Italy’ és un punt fort per a la moda, per a l’alimentació, per l’esmentada automoció... A Catalunya, no tenim ni ‘made in’, i l’associació amb el ‘made in Spain’ no és motiu d’orgull ni per als d’aquí ni per als de fora.

A Itàlia, el gegant de la distribució és COOP, una cooperativa! Als veïns francesos els costa horrors penetrar-hi! La banca està regionalitzada i no estan massa per la tasca de concentració que sembla inevitable aquí. I és que, les principals indústries del país fabriquen i els bancs estan al seu servei, i no a l’inrevés.

Si aneu a Itàlia i observeu amb deteniment, veureu que molts dels productes que consumiu estan produïts per una empresa nacional i, possiblement, si el producte és d’alimentació, per una empresa local.

Està clar doncs que en el món de la globalització les empreses locals poden tenir el seu paper. Think global, act local!

Aquests dies de pont he viatjat a Venècia, ciutat bonica on hi hagi, i he constatat, de nou, la inexorable realitat: no hi ha res escrit en cap dels idiomes oficials a Espanya.

Museus, cartes de restaurants, guies ciutadanes (les gratuïtes, no les de les llibreries), res escrit en cap de les llengües d’un territori que està a menys de dues hores d’avió.

Ho he vist escrit en italià (òbviament), en anglès (també obvi malgrat l’absència de ciutadans del Regne Unit i la presència de quatre nord-americans), en francès (suposo que per allò de la proximitat i pel caràcter “guanyador” dels veïns), també en rus (es mouen poc, però els que es desplacen gasten molt) i fins i tot en txec (en el mateix Palau Ducal), però en castellà o català (que val a dir, n’estava ple de representats), res de res.

No cal dir que no fa falta viatjar a Venècia: a França passa tres quarts del mateix, o al Regne Unit, ja que per a ells només existeix un idioma, el seu.

Si ens movem dins del mal anomenat territori nacional, podem trobar dramàtics exemples a Mallorca (cartes dels restaurants en alemany i anglès) i en algun lloc de Barcelona on sí que entenen el castellà però sovint el català se’ls resisteix. Sense anar més lluny, en un bar de l’Eixample on vaig demanar “una estrella”, l’amable cambrer em va demanar que li repetís el que volia en castellà... La feina va ser meva per trobar l’entonació adequada.

A vegades he assistit a reunions on els “castellanoentents” érem franca majoria. Un dia n’érem set del Vallès i un americà): tots varem passar a l’anglès com a signe de “cosmopolitisme” davant d’un provincià de Xicago que només dominava un idioma i que pressuposava que els demés érem més que ell, doncs sabíem d’una llengua que es parla, pel cap baix, a més de 2.000 quilòmetres d’on tots teníem les arrels.

Estava preocupat pel català, jo. Creia que es podia perdre, sobretot a nivell internacional. Cap problema, els demés idiomes, incloent-hi el tercer més parlat arreu, també es troba de capa caiguda.

Ja se sap, l’idioma que queda és sempre el dels guanyadors i, si no, que li preguntin a Hernan Cortés (Déu l’hagi perdonat) què se’n va fer dels idiomes autòctons d’aquell continent que la incultura va arrasar.