Permeteu-me que aquesta vegada escrigui un article amb cert accent polític. No és costum meu opinar obertament de temes que se’n vagi més enllà de l’estricta realitat empresarial, per allò de no ferir susceptibilitats, però aquesta vegada em permetré la llicència de fer una breu anàlisi, potser tendenciosa, de la realitat que a hores d’ara està vivint el nostre país.

Que estem immersos en una greu crisi no és cap secret per a ningú de vosaltres, per més que els nostres dirigents (els de prop i els de lluny) ho neguin més de tres vegades.

No només ha caigut la construcció i amb ella les promotores i els intermediaris (Llanera, Astroc, Expofinques...), sinó que les dades que ens arriben del consum intern són preocupants: caiguda del 40% en la demanda d’electrodomèstics, caiguda del 25% en la venda de cotxes (la indústria de l’automoció ocupa a Catalunya 1 de cada 10 persones que treballa), caiguda de les exportacions...

A tot això, la nostra Administració ens promet que impulsarà mesures per pal·liar la crisi, però jo em pregunto, amb quines eines?

Podríem afirmar que les tres grans eines de què disposa un govern per fer front a situacions com aquesta serien:

1. Baixada del tipus d’interès, per alleugerir càrregues familiars, fomentar la demanda interna i permetre inversions que amb un tipus alt no són rendibles...
2. Canvi de la paritat euro/dòlar per frenar les importacions i augmentar les exportacions i la visita de turistes de fora d’Europa.
3. Creació d’ocupació pública.

De les tres, les dues primeres són intocables, perquè hem cedit –voluntàriament!!!– les nostres competències a un ens supranacional dirigit per uns de més rics que nosaltres, que tenen interessos exactament oposats!

La tercera, la de crear ocupació pública “artificialment”, és esfereïdora i provoca unes conseqüències terribles:

1. Augment del nombre de funcionaris que, per evitar l’ociositat, es posaran a fer coses que fins ara feia l’empresa privada (amb la conseqüent pèrdua de llocs de treball i, sobretot, d’eficiència que això comportarà).
2. Augment de la contractació d’obra pública fent infraestructures (això és bo), però a uns costos elevadíssims (imagino que les grans constructores “amigues” s’estan fregant les mans perquè a canvi d’absorbir l’excedent laboral podran incrementar els seus preus).

A tot, cal sumar que la nostra Administració autonòmica, pèssimament finançada amb uns impostos transferits tan sensibles a la construcció com és el de transmissions patrimonials, haurà de buscar allà on pugui els diners per cobrir els 7.500 milions d’euros que deixarà d’ingressar enguany. I, és clar, caldrà treure’ls de les unitats productives via sancions a la més petita falta, multes (entre elles, les de trànsit, doncs tot acaba anant al mateix sac) i alguna altra idea genial que, com senyor feudal, se li acudirà per finançar la seva croada contra la crisi.

L'única que pot canviar la situació és la banca, la que finança les campanyes de tota aquesta colla de filòlegs, anestesistes, funcionaris de carrera... que governen l’economia del nostre país.

A quin país s’ha vist que les principals empreses siguin entitats financeres? On està la nostra indústria, la que feia teixits, cotxes, motos i fins i tot trens?

Els que manen són tres botigues enormes, sis o set bancs i dos o tres monopolis que ara diuen que són empresa privada, quan vam ser tots plegats qui vam pagar el coure que ens arriba a les llars per portar el senyal telefònic, per posar-ne un exemple.

Espero que la banca se n’adoni que està matant la gallina dels ous d’or i pressioni a qui ho hagi de fer perquè les polítiques econòmiques tinguin, una vegada per totes, algun sentit.

Si no hi posen remei immediatament, ens convertirem en un país de funcionaris i cambrers (amb molt de respecte pels segons). I és per tremolar. Només cal veure com gestionen els béns públics on tenen les competències: la sanitat, l’educació i la justícia, per posar tres exemples esperpèntics.

La lluita serà immensa per sortir-nos-en, però com més difícil és l’objectiu més dolça és la victòria.

Ànims!!!!