Aquest article ha estat publicat originàriament a la web d'Expansión y Empleo. Podeu consultar l'article original.

Tinc un cunyat que és professor d’educació especial, això és, professor de nens amb deficiències psíquiques greus. Fa temps que ho és i crec que ho continuarà sent molt de temps.

El meu cunyat és una persona d’àmplia cultura. És treballador i llest. És sociable, bon comunicador i alegre. I és professor d’educació especial...

Aquesta és una professió “estranya”. No té “glamour”: en un sopar de gent heterogènia, un professor d’educació especial no serà el centre d’atenció, almenys pel que fa a la professió. És molt més interessant un director de màrqueting de la Coca Cola, un periodista del cor o, fins i tot, un jugador de futbol.

I encara més, aquesta no és una professió ben pagada. Un administratiu avançat d’una multinacional el sobrepassa en sou i en “beneficis socials”. Tampoc no és una professió que tingui uns horaris boníssims: encara que gaudeixen de dos mesos de vacances, assisteixen a infinitat de reunions nocturnes on els pares intenten capturar un bri d’esperança en els progressos del nen o nena. Normalment se’n van capmoixos: tot continua igual...

Però Rafa segueix allà, cada matí. No consulta ofertes de feina a Internet, no va a entrevistes de selecció, no aspira a ascendir ni tan sols a director de l’escola.

De Rafes, n’hi ha molts: els professors de primària i secundària, alguns professionals de la sanitat, auxiliars de geriatria... I ens preguntem el perquè. Com és possible que algú faci alguna cosa així, mal pagada i sense reconeixement social?

Per respondre aquesta pregunta, hem de fer una ullada a les motivacions que mouen les persones a fer alguna cosa. Per simplificar, podríem afirmar que la motivació és la suma de tres factors: la motivació extrínseca, la intrínseca i la transcendent.

La primera, l’extrínseca, és la que parla de sou i del reconeixement davant de tercers. La intrínseca és la que té en compte el resultat de l’acció per qui la realitza, és a dir, que a qui ho fa li agrada fer això. I finalment, la transcendent, que és la que té en compte el receptor de l’acció o, el que és el mateix, que allò que un fa beneficia un tercer.

Rafa té una gran motivació intrínseca (li agrada la seva feina) i una elevadíssima motivació transcendent (els nens i els pares dels nens i nenes es beneficien de la seva feina). Per això, Rafa continuarà treballant en aquella escola, encara el seu sou sigui baix i el seu “prestigi” social també.

Moltes empreses que conec treballen molt la motivació extrínseca. Dissenyen completíssims mecanismes de remuneració que persegueixen l’equitat interna, la retribució per competències i la “justícia” amb el mercat. Això és fàcil: amb un Excel i una bona predisposició al càlcul surten coses increïbles, però, amb quina finalitat? Volen baixar la rotació? Volen arribar a uns objectius determinats? Aquestes empreses creuen que un bon sistema retributiu i uns quants copets a l’esquena són la clau de la competitivitat, però obliden els altres dos factors motivacionals, que en segons qui (més dels que pensem) tenen més poder que el primer.

S’han plantejat alguna vegada si als seus treballadors/col·laboradors els agrada el que fan? Saben els seus subordinats per a què serveix la seva feina i a qui beneficia?

Per què no ho fem fàcil? Per què no pensem què ens motiva a nosaltres i ho intentem extrapolar als demés?