L’altre dia vaig estar en un sopar d’empresaris i vaig poder copsar quina és l’opinió d’alguna part de l’empresariat català sobre els consultors.

Alguns d’aquests empresaris veuen el consultor amb cert recel. Consideren, alguns, que l’assessorament que donen és massa generalista i que les seves minutes són massa altes.

Vaig a intentar respondre als dos recels i, per fer-ho, he d’anar a l’arrel de la figura del consultor.

De consultors n’hi ha de dues menes, atenent a la seva motivació per desenvolupar aquesta tasca: “els que hi van” i “els que hi cauen”.

Els consultors que “hi van” són aquells que estimen la professió i han optat per treballar en diverses empreses al mateix temps, perquè consideren que això els enriqueix com a individus i com a professionals. Difícilment es plantegen canviar de plantejament vital i posar-se en nòmina fixa d’una companyia. Aquests acostumen a estar preparats i actualitzats, doncs la seva professió és, també, la seva afecció.

Hi ha també “els que hi cauen”. Són professionals que treballaven per compte aliè i que un bon dia (o mal dia, per a ells) van quedar-se sense feina. Van intentar recol·locar-se sense èxit i un altre bon dia (o mal dia per a l’empresariat) van començar a fer “feinetes” de consultoria per alguns dels seus antics coneguts. Aquest consultor és poc de fiar. La seva actualització és minsa i la fidelitat a l’empresa que el contracta per fer aquesta mena de treballs és baixa, doncs sempre té un ull posat al mercat laboral per recuperar la seva posició. Aquest consultor, a més, agafa tot el que li cau, doncs necessita sobreviure i, per tant, la seva especialització deixa bastant que desitjar.

La coexistència d’aquests dos perfils en el mercat pot ser el que origini una part del desencís de l’empresariat. Caldrà, doncs, filar prim per saber si aquell que tenim davant és d’un tipus o de l’altre, perquè el treball que realitza un o altre no té res a veure.

El segon aspecte a comentar és el tema d’honoraris. Sembla que alguns no estan massa disposats a valorar el talent, però en canvi canvien de parer quan es gasten una fortuna en un cotxe que, imagineu-vos si és bo, que a les dues hores de sortir del concessionari ja val un 20% menys!! Sota el raser del cost podem valorar moltes coses (per exemple, les hipoteques: producte, el diner, gens diferenciat), però no tot i menys el talent. Què pagaries per un concert del Bruce Springsteen i què pagaries per un de la coral amateur del teu barri? Tots dos fan música, oi?

L’altre dia un directiu del Barça que s’ha dedicat al món de la consultoria em deia que a Espanya, la primera pregunta que li feien en dir que era consultor era quant cobrava a l’hora. Als Estats Units li preguntaven què els podia aportar i després calculaven la rendibilitat del que en treien respecte del que hi posaven (minuta). Són maneres de veure-ho, no us sembla?