L’any 1992, any de les olimpíades a Barcelona, un periodista americà va fer una sèrie d’entrevistes individuals entre els integrants del mític dream team de la selecció nord-americana de bàsquet: els Michael Jordan, Magic Jonhson, Larry Bird... Les entrevistes tenien totes la mateixa estructura i acabaven en una pregunta: “Imagina’t que esteu jugant la final contra Rússia. Queden 3 segons i Estats Units perd d’un punt. Tens la pilota. A qui li passes perquè provi la darrera cistella?” Tots els jugadors van respondre el mateix: “A MI!”

Avui he demanat als meus alumnes de la Universitat qui volia exposar el treball troncal. Hi havia 30 persones a la sala i només una mà alçada...

L’altre dia vaig estar en un sopar d’empresaris i vaig poder copsar quina és l’opinió d’alguna part de l’empresariat català sobre els consultors.

Alguns d’aquests empresaris veuen el consultor amb cert recel. Consideren, alguns, que l’assessorament que donen és massa generalista i que les seves minutes són massa altes.

Vaig a intentar respondre als dos recels i, per fer-ho, he d’anar a l’arrel de la figura del consultor.

De consultors n’hi ha de dues menes, atenent a la seva motivació per desenvolupar aquesta tasca: “els que hi van” i “els que hi cauen”.

Els consultors que “hi van” són aquells que estimen la professió i han optat per treballar en diverses empreses al mateix temps, perquè consideren que això els enriqueix com a individus i com a professionals. Difícilment es plantegen canviar de plantejament vital i posar-se en nòmina fixa d’una companyia. Aquests acostumen a estar preparats i actualitzats, doncs la seva professió és, també, la seva afecció.

Hi ha també “els que hi cauen”. Són professionals que treballaven per compte aliè i que un bon dia (o mal dia, per a ells) van quedar-se sense feina. Van intentar recol·locar-se sense èxit i un altre bon dia (o mal dia per a l’empresariat) van començar a fer “feinetes” de consultoria per alguns dels seus antics coneguts. Aquest consultor és poc de fiar. La seva actualització és minsa i la fidelitat a l’empresa que el contracta per fer aquesta mena de treballs és baixa, doncs sempre té un ull posat al mercat laboral per recuperar la seva posició. Aquest consultor, a més, agafa tot el que li cau, doncs necessita sobreviure i, per tant, la seva especialització deixa bastant que desitjar.

La coexistència d’aquests dos perfils en el mercat pot ser el que origini una part del desencís de l’empresariat. Caldrà, doncs, filar prim per saber si aquell que tenim davant és d’un tipus o de l’altre, perquè el treball que realitza un o altre no té res a veure.

El segon aspecte a comentar és el tema d’honoraris. Sembla que alguns no estan massa disposats a valorar el talent, però en canvi canvien de parer quan es gasten una fortuna en un cotxe que, imagineu-vos si és bo, que a les dues hores de sortir del concessionari ja val un 20% menys!! Sota el raser del cost podem valorar moltes coses (per exemple, les hipoteques: producte, el diner, gens diferenciat), però no tot i menys el talent. Què pagaries per un concert del Bruce Springsteen i què pagaries per un de la coral amateur del teu barri? Tots dos fan música, oi?

L’altre dia un directiu del Barça que s’ha dedicat al món de la consultoria em deia que a Espanya, la primera pregunta que li feien en dir que era consultor era quant cobrava a l’hora. Als Estats Units li preguntaven què els podia aportar i després calculaven la rendibilitat del que en treien respecte del que hi posaven (minuta). Són maneres de veure-ho, no us sembla?

Aquests dies de pont he viatjat a Venècia, ciutat bonica on hi hagi, i he constatat, de nou, la inexorable realitat: no hi ha res escrit en cap dels idiomes oficials a Espanya.

Museus, cartes de restaurants, guies ciutadanes (les gratuïtes, no les de les llibreries), res escrit en cap de les llengües d’un territori que està a menys de dues hores d’avió.

Ho he vist escrit en italià (òbviament), en anglès (també obvi malgrat l’absència de ciutadans del Regne Unit i la presència de quatre nord-americans), en francès (suposo que per allò de la proximitat i pel caràcter “guanyador” dels veïns), també en rus (es mouen poc, però els que es desplacen gasten molt) i fins i tot en txec (en el mateix Palau Ducal), però en castellà o català (que val a dir, n’estava ple de representats), res de res.

No cal dir que no fa falta viatjar a Venècia: a França passa tres quarts del mateix, o al Regne Unit, ja que per a ells només existeix un idioma, el seu.

Si ens movem dins del mal anomenat territori nacional, podem trobar dramàtics exemples a Mallorca (cartes dels restaurants en alemany i anglès) i en algun lloc de Barcelona on sí que entenen el castellà però sovint el català se’ls resisteix. Sense anar més lluny, en un bar de l’Eixample on vaig demanar “una estrella”, l’amable cambrer em va demanar que li repetís el que volia en castellà... La feina va ser meva per trobar l’entonació adequada.

A vegades he assistit a reunions on els “castellanoentents” érem franca majoria. Un dia n’érem set del Vallès i un americà): tots varem passar a l’anglès com a signe de “cosmopolitisme” davant d’un provincià de Xicago que només dominava un idioma i que pressuposava que els demés érem més que ell, doncs sabíem d’una llengua que es parla, pel cap baix, a més de 2.000 quilòmetres d’on tots teníem les arrels.

Estava preocupat pel català, jo. Creia que es podia perdre, sobretot a nivell internacional. Cap problema, els demés idiomes, incloent-hi el tercer més parlat arreu, també es troba de capa caiguda.

Ja se sap, l’idioma que queda és sempre el dels guanyadors i, si no, que li preguntin a Hernan Cortés (Déu l’hagi perdonat) què se’n va fer dels idiomes autòctons d’aquell continent que la incultura va arrasar.

Com potser sabeu, MercaConsult està a punt de llençar una web de feina al mercat focalitzada al Vallès.

Jobvalles.cat, que així es diu la web, intenta transmetre un triple missatge: als candidats els diu que treballar a prop de casa té l’avantatge que a les 7 ja poden estar amb els nens o al gimnàs, a les empreses que si seleccionen algú de la comarca baixaran la rotació i a les institucions que un treballador anant a peu a la feina és un cotxe menys a les infraestructures.

Doncs bé, amb aquest missatge, varem anar a trobar un gran ajuntament de la comarca i varem fer una instància per sol·licitar que ens deixessin posar una carpa informativa de 9 metres quadrats durant 6 hores d’un diumenge. Tenint en compte que jobvalles.cat és un portal gratuït i que la causa és bona, pensàvem que ens rebrien amb els braços oberts...

Després de dues setmanes d’insistir per conèixer la resposta, varem rebre un mail que ens deia que ho havien consultat amb promoció econòmica i, donat que l’Ajuntament ja té una web que fa aquest servei (que no va mai i que no disposa ni d’ofertes de feina reals ni de candidats que les consultin), queda denegada la nostra petició... Sense més.

No cal dir que vaig replicar argumentant que és un fre a la iniciativa privada, que l’Administració pública ha de prestar aquells serveis que des del capital privat són inviables, però no fer-li la competència (que tota fos com aquesta!!!) o, si més no, no limitar-la... Tots els arguments de política econòmica des d’un liberalisme moderat exposats en un mail! Cap resposta!

Què deu tenir el poder que quan el tens no el deixes anar i només aspires a tenir-ne més? La nostra Administració pública, ara vermella i abans blava, es comporta sempre igual: és una bèstia ferotge que creix sense parar, acumulant ineficiències i amb la prepotència de qui se sent superior i posseïdor de la veritat divina. Aquests nous administradors, que han nascut per ser-ho, són els senyors feudals del segle XXI. Són una mostra a petit tamany dels dictadorets del Con Sur. Era això?

Avui crec una mica menys en l’Administració i més en els administrats, perquè d’ells ha de ser el poder. Tard o d’hora, a Can Ribot manarà l’amo.